dilluns, 3 d’agost del 2015

Més enllà dels camps de café

Més enllà dels camps de cafés s'amaga un món desconegut per a la majoria. Des de la comunitat de Panibaj, pertanyent al poble de Patzún, i després de recórrer uns quants quilòmetres a peu o en pick up, una arriba a un conjunt de finques de cultiu del café des dels quals s'hi accedeix a diferents belleses. El terreny de Víctor Hugo, no el famós, sinó l'home patzuner que ens ofereix sa casa per descarregar les motxil·les, acull de tant en tant rituals maies; els seus avis van descobrir soterrades a la plantació sis escultures fetes pels maies que representen diferents nahuals, nom amb què les cultures mesoamericanes es refereixen a una simbologia semblant al zodíac. Ara, les escultures, difícils de desxifrar, ocupen un bancal ocult rere les plantes de café -no me les imaginava així, per cert- on només els qui ho coneixen hi poden accedir.



Continuant el camí cap al riu, uns quants quilòmetres més endavant i on ja només les pròpies cames ens poden portar s'hi troba el naixement d'una font d'aigua calenta i termal, als peus de la qual hi han construït una basseta que fa l'efecte d'un jacuzzi natural. Inevitablement em ve al cap la Font Major de Sella, racó tan visitat en aquestes èpoques de l'any. Aquells que ho coneixen, com el nostre amic Jairo que hui ens fa de guia, saben que la bassa s'ha de buidar de tant en tant perquè si no l'aigua crema, i tenen controlades les botelles de plàstic que, acompanyades d'unes quantes herbes, fan de tapó. En deixar córrer l'aigua, el salt arriba fins el riu, on també hi podem anar a través d'unes pintoresques i improvisades escaletes. L'aigua del riu corre color terra però no és perquè estiga bruta, sinó és que arrastra molt de fang. Els guatemaltecs que ens acompanyen són més prudents a l'hora d'entrar al riu, i fins i tot a la bassa -són bastant més pudorosos que nosaltres, especialment les dones- però a nosaltres ens ve de gust provar, també, l'aigua gelada. 







Anem descalços, caminem per la terra sentint-la al màxim, i ens deixem caure junt amb la corrent del riu com si fórem xiquets una vegada i una altra. Estem feliços, molt feliços de poder gaudir de meravelles de la natura com és aquest entorn: un riu que corre depressa, aigües termals naturals i per a nosaltres sols, arbres quilomètrics que arriben al cel, el verd de la selva -quin verd...!!-, de nou els arbres, amb fulles que els pengen quasi fins al riu, i -no tot podia ser perfecte- els zancudos, mosquits gegants, ens roseguen les cames. A uns més que a altres: com sempre m'ha passat, ací a Guatemala també m'unflen tots els bitxos existents, i li servisc de repelent al meu company Pablo, a qui enveje per això i per poder dormir com un tronc als autobusos bojos d'aquest país. 


Quan arriba l'hora de tornar, hem invertit tantes hores dins de la basseta d'aigua calenta que estem fins i tot marejats. Tampoc ha ajudat el menú que portàvem, cuinat per una dona del poble, de cuixeta de pollastre, frijoles i un poquet d'ensaladeta, però és el que tenim. El camí sembla més llarg de tornada, costera per amunt, i a més sembla que no tindrem la sort que una pick up ens arreplegue en aquesta ocasió. Caminem amunt fins que dos companys convencen a l'home que ens ha dut per a que ens torne a la comunitat per un preu mòdic. No està massa convençut perquè, segons ell mateix, Víctor Hugo, qui ens cedia sa casa, és el seu enemic perquè van tindre una baralla fa unes setmanes, i no està segur de voler ajudar a persones relacionades amb ell. Finalment ens porta per cinc quetzals per cap, amb la condició de parar a mig camí i ensenyar-nos les seues terres, amb orgull: quatre-centes cordes té, que jo no sé quant és això, però les meues companyes geògrafes m'expliquen que és moltíssim terreny. Cultiva alvocats, i tot i que ara no estan madurs, ens convida a tastar-los més endavant. Lili, que ens acompanya, li pregunta de broma si té fills: això del terreno pot assegurar-te, ací, un bon futur.  

Per arribar a casa -i recorde que estem dins del terreny del mateix poble- haurem d'agafar encara una altra furgoneta que ens transporte pels caminals cap al centre urbà d'aquest municipi que té més d'una vintena de comunitats on la gent viu en díficils condicions. Una furgoneta per a onze persones on fàcilment hi viatgen vint, més algun infant que va volant de braç en braç. I uns quilòmetres més enllà cotxes luxosos i blindats es passegen pels carrers de la capital..."País de contrastos", pense novament, mentre l'últim passatger que ha pujat es veu obligat a obrir la porta i traure part del seu cos fora per a que puguem cabre tots. 


2 comentaris:

  1. aigua gelada havent-hi aigua calenta? que estàs sonada? molta calor ha de fer per voler-la provar xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és només la calor -que també-, és que l'aigua de la bassa està tan calenta que t'assegure que abelleix un poquet de gelada quan portes un ratet ahi. A banda: s'ha de provar tot!!

      Elimina