Passeig per València

Un dissabte de matí de qualsevol dia a València. Bé, no de qualsevol, sinó d'un dia de setembre, quan fa bon temps i encara no hi ha feina de classe -perdoneu-me, metges-. 

Un dissabte de matí d'un dia qualsevol de setembre a València. Saluda la ressaca acumulada de dos nits de festa seguides, dijous i divendres, que este cap de setmana la gent no torna als pobles. Ressaca de les retrobades amb els companys de classe, els amics del BEA, els veïns de "la terreta"; tant fa, en definitiva, d'hores al Glop (més bé a la plaça a la qual el bar dóna nom popularment), al Pink, a l'Standby. 

Però fa bon dia i no hi ha massa a fer, i les passejades al centre sempre senten bé. Com si d'un ritual es tractara, de la casa dels Caramels a les torres de Serrans, plaça Manisses, plaça de la Mare de Déu i de la Reina, i entre una i l'altra el Micalet. Més avant la de l'Ajuntament, o tal vegada carrer Sant Vicent o el del Baró de Càrcer, a través de Sant Ferran i passant per davant de l'Octubre, la Llotja i el Mercat Central. Qualsevol dels tres ens serveix, com tres extensions que parteixen de la mateixa mà: el carrer Xàtiva, on també s'hi concentren molts records, carreres davant la policia, manifestacions, ràbia, força, lluita...

I en la mateixa mà, l'essència, el principi de tot: Sant Agustí. Perquè abans de la universitat, per a mi València era Sant Agustí i les manifestacions del 25 d'abril que sempre partien d'allí; amb botella de calimotxo baix del braç i otros tantos, que sí, ara ja m'han ensenyat que això no està bé, que l'acohol el deixem per al concert de després. I en Sant Agustí un dels primers records a la ciutat amb quinze anys, el d'un taxista que ens portava als meus pares, a Iris i a mi, i apuntava: "n'hi ha que vore, els catalanistes estos que venen a manifestar-se ací...". , i la resposta de ma mare, orgullosa de ser una d'eixos catalanistes: "pare ací, que nosaltres també anem amb ells". I amb els anys acabar participant en el parlament final d'eixa manifestació que tant anhelava en la primerenca joventut. 

I enfront l'FNAC, un bon resguard on deixar passar les hores entre l'olor a llibre i la música nova i vella, i també on comprar una llibreta per poder anotar totes estes coses que em passen pel cap mentre passege València, amb por de què se m'obliden. I un conjunt de regals per a una nova ciutat que tant de bo puga plenar-me tant com esta, però que assumisc que ho té ben complicat. 

Ai, València...sospire una vegada més.