dimarts, 7 de gener del 2014

Entre llibres IX: "Jo confesso", de Jaume Cabré


No es tracta del Vial. Tampoc no és el jueu Joshua Mack el que interpreta la peça, però si tanquem els ulls i ens centrem en escoltar les notes podem imaginar el que escoltava l'Adrià Ardèvol aquell dia en què el seu amic Bernat va decidir posar-li a les oïdes un aparell que emetia aquests mateixos sons.

Llegir Jo confesso és llegir la història d'un violí Storioni amb nom propi, Vial, i de tot el bé i el mal que ha comportat la seua trajectòria. En aquesta novel·la en què de nou Jaume Cabré utilitza la música com un element essencial, el protagonista, l'Adrià, confessa els secrets de la seua existència a la seua estimada Sara, una dona jueva de qui viu enamorat eternament però que, per ciscurmstàncies de la vida i del violí, no podrà tindre a prop durant molt de temps. Al llibre, Cabré barreja una història personal amb d'altres ben col·lectives, com ho són l'Holocaust o la guerra civil espanyola. La seua particular manera d'escriure, que de vegades dificulta seguir el fil de la narració, li afegeix un atractiu especial al llibre. No obstant, la barreja d'històries i un final obert -o és així o no l'he entés- desconcerten un poc el lector. 

Confiteor és un exercici de sinceritat amb u mateix i amb la vida en general que molts haurien de practicar abans de perdre la memòria, primerament per recordar tots els passos de sa existència i després per deixar constància de la seua història als que venen després. A les acaballes de la vida tothom té confessions a fer, i què millor que deixar-les a terra abans d'agafar la barca que creua a l'altre costat del riu. 

La gent que practica la religió catòlica ho fa abans de morir, però no per escrit, sinó en veu alta i davant d'un retor. Recorde que l'auela va cridar el retor vàries voltes quan es trobava malalta al llit. Fins i tot aquella bona dona, que tots ens preguntàvem què dimonis confessaria tant si no se li coneixia cap pecat, tenia moltes paraules guardades que va voler testimoniar a última hora. Escriure, al cap i a la fi, és una manera de revelar a un mateix els propis pensaments que de vegades romanen inconnexos al nostre cap.

Jo confesso, un llibre que m'ha acompanyat durant uns mesos molt musicats en què també he necessitat escriure'm per confessar-me moltes coses. El segon que em llegisc en format digital, al qual cada vegada li tinc menys reticències. L'exercici d'escriure's, molt recomanable. La lectura d'aquest llibre, encara més. 


2 comentaris:

  1. Fa uns mesos que va arribar a ma casa però encara resta a la prestatgeria, fent cua a la llista de pròximes lectures... potser el teu post m'ha animat una mica més a agafar-lo!

    ResponElimina