Zzzzz

Quan de repent afluixes el braç amb què fins fa res rodejaves la meua cintura i la mà amb què m'apretaves la panxa. Quan ja no em susurres a l'orella. Quan el teu cos comença a patir una mena d'espasmes ràpids, curts i bruscos. Quan sent més damunt de mi el pes del teu cos. Quan la teua respiració es torna més profunda i sorollosa. Quan els teus pensaments volen lluny del llit. Quan em gire i tu no em veus. Quan no ets conscient de la llum que entra a través dels foradets de la persiana. Quan ja no rius sol perquè la teua panxa i la meua xoquen quan respirem, però continues tenint el somriure als llavis. Quan t'és igual el soroll que altres fan de portes enfora. Quan estàs massa temps callat; aleshores, és quan sé que t'has adormit.

Olor a xocolata

La cuina fa olor a xocolata. Al banc hi ha pols blanca i al terra ha caigut una gota de llet. A l'ordinador sona una cançó: Tagarina. Pocs la coneixen, potser només els justos i necessaris. Una veu coneguda la canta, mentre de fons sona un acompanyament musical també familiar. Mentre trenque l'última closca d'ou, acaba la cançó. Abans havia sonat una rondalla de Valor i un escrit de Sole. Tot tan personal i alhora tan compartit: com el pastís. 

Hui m'he decidit a fer un bescuit. En tot el temps lliure que he tingut els darrers mesos, no se m'havia ocorregut. Diguem que la cuina tampoc és el meu fort, però un divendres de vesprada d'hivern en Benimaclet i en ple període d'examens -quan una no en té cap- pot resultar molt llarg. Per tant, i tenint en compte la proximitat del meu natalici, he decidit que la reposteria podria ser una bona opció, tot i sabent que enguany Alba no podrà fer el pastís a casa. No obstant, li portaré un trosset al nostre piset -perquè sempre serà el nostre-, a dos minuts d'on visc ara.

L'olor de la xocolata se n'ix per la porta i, pel corredor, arriba fins la sala d'estar, que aquesta vegada també fa cantó però dóna a dos carrers dels quals encara desconec el nom. Des del balconet, això sí, encara puc vore el Musical de Benimaclet, que ha canviat de mans des que vaig estar ací l'última vegada. Llàstima, allà hi vam passar grans vesprades i nits. Cap a l'altre costat albire el famós Planeta Azul. Quants records... La flaire recorre tots i cadascun dels racons de la casa, destapant així l'apetit de dos noves companyes d'aventura que m'han rebut amb un gran i grat somriure, i això sempre s'agraeix. 

El forn ja està a punt, i a la ràdio sembla que s'acaba la sessió de música i poesia a la qual enguany no vaig poder assistir. Ací, a Benimaclet, no han canviat massa coses, encara que ara ho veig tot un poc diferent. El cel està gris, i és un divendres d'aquells tranquils i solitaris com tants n'he passat ací. I molts més que en vinguen!

Entre llibres IX: "Jo confesso", de Jaume Cabré

No es tracta del Vial. Tampoc no és el jueu Joshua Mack el que interpreta la peça, però si tanquem els ulls i ens centrem en escoltar les notes podem imaginar el que escoltava l'Adrià Ardèvol aquell dia en què el seu amic Bernat va decidir posar-li a les oïdes un aparell que emetia aquests mateixos sons.

Llegir Jo confesso és llegir la història d'un violí Storioni amb nom propi, Vial, i de tot el bé i el mal que ha comportat la seua trajectòria. En aquesta novel·la en què de nou Jaume Cabré utilitza la música com un element essencial, el protagonista, l'Adrià, confessa els secrets de la seua existència a la seua estimada Sara, una dona jueva de qui viu enamorat eternament però que, per ciscurmstàncies de la vida i del violí, no podrà tindre a prop durant molt de temps. Al llibre, Cabré barreja una història personal amb d'altres ben col·lectives, com ho són l'Holocaust o la guerra civil espanyola. La seua particular manera d'escriure, que de vegades dificulta seguir el fil de la narració, li afegeix un atractiu especial al llibre. No obstant, la barreja d'històries i un final obert -o és així o no l'he entés- desconcerten un poc el lector. 

Confiteor és un exercici de sinceritat amb u mateix i amb la vida en general que molts haurien de practicar abans de perdre la memòria, primerament per recordar tots els passos de sa existència i després per deixar constància de la seua història als que venen després. A les acaballes de la vida tothom té confessions a fer, i què millor que deixar-les a terra abans d'agafar la barca que creua a l'altre costat del riu. 

La gent que practica la religió catòlica ho fa abans de morir, però no per escrit, sinó en veu alta i davant d'un retor. Recorde que l'auela va cridar el retor vàries voltes quan es trobava malalta al llit. Fins i tot aquella bona dona, que tots ens preguntàvem què dimonis confessaria tant si no se li coneixia cap pecat, tenia moltes paraules guardades que va voler testimoniar a última hora. Escriure, al cap i a la fi, és una manera de revelar a un mateix els propis pensaments que de vegades romanen inconnexos al nostre cap.

Jo confesso, un llibre que m'ha acompanyat durant uns mesos molt musicats en què també he necessitat escriure'm per confessar-me moltes coses. El segon que em llegisc en format digital, al qual cada vegada li tinc menys reticències. L'exercici d'escriure's, molt recomanable. La lectura d'aquest llibre, encara més.