diumenge, 29 de desembre del 2013

Gymnopédie o rebuig desvergonyit

Gymnopédiespeces lleugeres però atípiques que desafien deliberadament nombroses regles de la música clàssica i la contemporània mateixa. Aquest rebuig desvergonyit per les convencions és tanmateix poc perceptible per a l'oient car la música és portada per una forta càrrega emocional i l'elegància de la narració.

Has marxat sense fer a penes cap soroll. Has dit "adéu", com solem dir nosaltres quan ens acomiadem. Abans de fer-ho, he tocat fugaçment els teus dits gelats. Tres segons, quatre segons acàs, recolzada la teua mà al meu muscle mentre algú altre et feia una pregunta que no he escoltat. Hi ha persones amb qui només cal eixe breu espai de temps per connectar-se i transmetre emocions. Tu n'ets una d'elles, pur sentiment, art fet persona. 

Ens has sorprés. Una vegada més ens has sorprés a tots. Ja ho has ben vist: ens has deixat sense paraules; bocadats. Escric tot açò com si estiguera llegint-ho, com hem estat fent durant tota la vesprada, com hauria d'haver fet anit, ja ho sé. Et costarà perdonar-me la falta. Potser t'hauria d'haver portat algunes lletres meues per a hui. M'ho vas demanar i no t'he fet cas. Quina ràbia oblidar aquelles petites coses que poden fer feliç algú molt gran.

Tu, que t'estimes tant la vida i tant lluites per ella, escrius banalment de la mort. Deixa-la a un racó, a aquesta amiga. Treu-la només si és per versar joies com amb la que ens has silenciat hui. Li has demostrat ja moltes vegades que pots amb ella; res no tinc més clar que això des del dia en què, darrere d'unes teles, et vaig sentir llegir un poema de Miguel Hernàndez com no li ho havia vist fer a ningú. Encara puc recordar els primers versos, si no em falla la memòria: "Una querencia tengo por tu acento, una apetencia por tu compañía...".  Quina força, quina potència. Rebutja-la desvergonyidament.

Mentre marxes, continuen sonant veus en aquella sala. Hui hem fet una nova troballa: una altra gran escriptora fins ara desconeguda que també ens ha sorprés. Dones, dones, poques però bones. Al cap, de fons, encara em sona Satie i eixa cançó amb un nom impronunciable: Gymnopédie Nº1. En algun moment es creuen mirades còmplices de dos caps que no escolten res del que senten les seues oïdes, a pesar de l'enrenou. La gent marxa a poc a poc, i mentre algú baixa les escales al cap sona una altra cançó: "Si tu me dices ven lo dejo todo". L'art, collons, com ens plena l'art. 

dijous, 19 de desembre del 2013

Síl·labes de vidre



Era un dia com hui. Plovia, plovia moltíssim, però en una altra ciutat. Va ploure dia i nit sense aturar-se ni un segon, perquè com bé va dir aquell, al meu país la pluja no sap ploure. Vam passar el matí a casa, mirant com caia la pluja, i ploent també els meus ulls. Tot era pena, per fora i per dins, però tu m'acaronaves per tranquil·litzar-me. Des d'aquella finestra miràvem les vies, i com cada vegada que passava el tramvia arruixava uns quants dels vianants. Quan caia la fosca, veiem les llums borroses a través del vidre. No sé a què dedicàvem les hores, a banda de mirar-nos i acaronar-nos. Potser a l'ordinador hi havia algun capítol de Cuéntame, o alguna pel·lícula d'aquelles que mai acabàrem de vore. No recorde tampoc què vam dinar, ni si ho vam fer. Puc aventurar que no tindríem molta gana. A les set, com sempre, hi havia manifestació. Però la pluja va fer que la pancarta no arribara a temps, i nosaltres ni tan sols vam arribar a eixir del cotxe. Eixe cotxe...quantes confidències que ens guarda encara a dia de hui. Em vas portar a un altre lloc, amb menys gent i altres aires, perquè estiguera més tranquil·la. A la nit, abans de sopar, hi havia un concert de Pau Alabajos. Tu havies marxat a dutxar-te per a més tard i no em feies companyia. En silenci, mentre sonava Síl·labes de vidre, dos rius salats em corrien galtes avall. No recorde un concert tan trist; aquella nit vaig odiar a Pau. Abans d'anar-me'n a dormir, en un atac de nervis al portal de casa, vas amanéixer com per art de màgia. Eixa beneïda capacitat de trobar-me quan més ho necessite... Vam pujar al pis i em vas tapar amb l'edredó. Em vas fer un bes tendre i, quan jo em vaig adormir, vas marxar a ta casa. 

dilluns, 16 de desembre del 2013

Fragments: Coincidències

Més fragments escrits dignes de ser plasmats ací, encara més per les coincidències. Dos breus textos redactats per dues persones diferents sobre una mateixa situació:

A: "Un minut. És tot el que necessite. Només un minut de glòria. Entre estació i estació, un minut que em recorde que estic viva. Un minut per taladrar-te l’iris, menjar-te la boca, dibuixar-te un somriure. Seixanta segons inesperats però feliços, aquesta vegada sí. Tan sols eixe escàs temps per recuperar forces i seguir avançant. Per carregar les piles i continuar el viatge. Una abraçada eterna i tot l’amor del món, tot pot donar-se en només un minut, per inversemblant que parega.  Necessite tan sols un minut de tu".


B: "Tres minuts. Tan sols tres minuts he pogut estar entre els teus braços. Però quins tres! Plens de sentiments i emocions. D’abraçades, besos i amor. Ha pagat la pena esperar quasi una hora perquè arribara el teu tren i poder tindre’t entre els meus braços encara que solament haja sigut un moment. No puc explicar-te el que he sentit quan t’he vist corrent i tirant-te damunt de mi. M’has fet molt feliç. Tant de bo em deixes donar-te tot l’amor del món. Vull veure per sempre eixe somriure que m’has regalat durant estos tres minuts".

dimarts, 10 de desembre del 2013

Un any de Cabiló Ràdio


Les arracades damunt la taula. El usb blau rodolant d'un ordinador a un altre. El Mac de Carlos i el Samsung blanc de Laia un al costat de l'altre. A la pantalla, moltes lletres, de vegades de diferents colors. "Hui qui comença?". Pere desenrotlla els últims cables i col·loca els micròfons a l'altura necessària, i en acabar comença apresuradament a escriure el reportatge. A la paret, l'estructura del Magazín escrita a mà i un cartell de Nunca Mais. Pablo acaba de preparar l'agenda del mes. A l'altra taula, Sergi retalla l'entrevista. L'altre Pablo agafa de la seua llibreta els fets més destacats que ocorregueren a Sella fa cinc anys. Àngela i David pensen quins seran els titulars de cultura. L'altre David aprofita per marxar en la partida de pilota fins que arribe el torn dels Esports. Carlos i Laia es col·loquen els auriculars, de vegades més grans i altres més menuts. És diumenge de vesprada, i al local del Cabiló fa fred. Es creuen mirades: ja està tot a punt. Miquel dóna la senyal des de darrere de la taula de so, i ens entra una risa un poc nerviosa. Comença la melodia que en el seu dia va gravar Komfusió, i Antonio diu, per enèssima vegada: "El magazín de Cabiló Ràdio. Un espai informatiu per al poble de Sella". Va de bo, cavallers.

Fa ja més de dotze mesos que un grup de joves de Sella ens vam reunir al som de l'Acadèmia per intentar perfilar el que a hores d'ara és Cabiló Ràdio, la ràdio digital i local del poble de Sella. Molts n'havíem parlat de la possibilitat de fer una ràdio, però mai s'havia donat el pas. Per fi, algun valent va llençar la proposta i uns quants ens vam voler sumar. Com a periodista i jove, no podia deixar passar l'oportunitat de formar part d'aquest projecte. Recorde com cadascú explicava quina idea tenia, i entre tots vam idear com funcionaria aquest mitjà. Vam parlar de fer un informatiu, al qual se'l coneix com El Magazín, paraula que en un principi ningú acabava de saber ben bé com es deia: magatzin, magacim, magaxin... A aquest programa mensual se li van sumar prompte els "miniprogrames", petits espais on cadascú parlaria d'allò que més li interessara: cultura, música, ciència, joventut, pilota, llibres, història, etc. 


Poc a poc i sense haver-ho ideat així, durant dotze mesos a Sella han eixit mínim un programa de ràdio cada set dies, molts dels quals s'han volcat només en el nostre poble. És a dir, que a pesar de comptar amb poc més de 600 habitants, a Sella tenim moltes coses a dir i molts temes dels quals parlar. Moltes persones han passat ja pels nostres estudis: Alba, Quica, Roberto, Elena, Pablo, Jordi, Josep, Iris, Aitana, Vicen, Aurora, Àngels, Adolfo, Amparo... 

Cabiló Ràdio no és una ràdio professional, com tampoc no és un projecte remunerat de ninguna manera. Dels seus redactors i locutors, pocs han tingut una formació en comunicació, i tots participen de manera desinteressada. No obstant, es nota que molts d'ells escolten ràdio. Es nota que n'aprenen prompte. Se sap que s'estimen el seu poble i que tenen ganes de donar difussió a tot allò que hi passa, que no és poc. Cabiló Ràdio ha sigut també, per què no dir-ho, un punt de trobada entre unes quantes persones amb interessos semblants i amb il·lusió per mantindre un poble viu. 

El darrer cap de setmana, els membres del mitjà van gravar el programa aniversari. Per desgràcia no els vaig poder acompanyar, però ara els escolte i no puc fer altra cosa que sentir-me ben orgullosa del gran treball que hem fet durant aquest any. Perquè com tots els projectes, aquest també precisa de temps i d'esforç. Perquè no és fàcil aconseguir que la gent del poble diga el que pensa i, en alguns casos, ho hem aconseguit. Perquè en el fons és preciós fer conéixer a la resta, per exemple, el que passa dins l'Ajuntament. Perquè és gratificant que la gent s'adrece a tu per donar-te les gràcies perquè fins ara no havien trobat cap forma de saber quines decisions prenien els nostres governants. Perquè a pesar de la manca d'ajuda per part de l'Ajuntament hem sabut i sabrem sobreviure. Perquè ens agrada parlar amb la gent i donar a conéixer els seus projectes. O senzillament perquè som xerradors per naturalesa -sí, ho som, si no tots, la majoria- i ens encanta agafar el micròfon i dir la nostra. 



Per molts anys més, Cabiló Ràdio! 

dilluns, 2 de desembre del 2013

Els llibres de València, 42

Són quasi les dotze de la nit però m'he decidit, per fi, a ordenar i indexar els llibres de casa, començant pels de la meua habitació. La llarga nit de Santa Cecília m'ha transtocat els horaris, i ara no tinc son ni res a fer, així que és un bon moment. M'ho va proposar Irene fa uns mesos, quan li vaig dir que m'avorria a casa, però fins ara no m'hi havia posat. Les nits d'hivern, però, comencen a fer-se massa llargues, i cal ocupar el temps.

La primera sensació és de melangia i de records que m'aclapen. Collons si m'he llegit llibres ja! En les prestatgeries de la meua habitació guarde els llibres de quan anava al col·le i a l'institut, i d'altres que m'he llegit més recentment. Ocupen un terç de la primera els llibres de Bromera i de Columna que em vaig llegir en l'adolescència: Dora diu que no, Els silencis de Marc, Tot l'estiu per davant, El diari vermell de la Carlota, Mor una vida, es trenca un amor... Amb les històries, em venen també al cap els profes de valencià de l'ESO. Berto, Rosa, Pep...tot semblen fets d'una pasta semblant. No sé què dimonis passa en les aules de Filologia Catalana, però ara que conec a uns quants alumnes puc assegurar que tots tenen un tocat.

També n'hi ha d'altres clàssics espanyols, com ara El Lazarillo de Tormes o El Quijote, els dos en versions adaptades. I damunt d'estos, situats en horitzontal perquè ja no caben d'altra manera, hi ha algunes de les últimes asquisicions: Palestinos, el llibre del Bloc d'Estudiants Agermanats i el d'Ignacio Ramonet que em va deixar Mónica ja fa temps i encara no m'he llegit. Eixe que si no li torne m'esbronca, i quan li'l vull tornar m'esbronca també per tornar-li'l sense llegir-me'l. Així que el pose a la tauleta de nit: ets l'escollit, seràs el següent. Murakami, la trilogia de Valor, els quatre primers de Harry Potter, Saramago, Miguel Hernández, Estellés...

En l'índex que vaig fent, amb el que marque amb diferents colors les diferents temàtiques, ja n'he anotat més de 30 i no porte ni la meitat de la primera prestatgeria. Déu n'hi do si n'hi ha de llibres ací! Necessitaré moltes hores, cosa que ara tinc de sobra, així que a veure si poc a poc puc ordenar la biblioteca del carrer València, 42, de Sella. 

Mentre ordene -i m'embobe constantment- de fons sona l'últim capítol de Joc i Partida, el programa sobre la pilota valenciana de Cabiló Ràdio. La veu d'uns dels locutors delata com de llarga fou la nit de la festa de la banda de Sella. Fa tot just un any que començaven les emissions d'aquest projecte, en un diumenge de ressaca en el que alguns havien dormit poc i altres gens. El resultat deixava molt que desitjar, però nosaltres n'estàvem ben orgullosos i continuem estant-ho dotze mesos després. Tant de bo algun dia em trobe ordenant programes de ràdio, i n'hi haja tants que tampoc sapia per on començar.