Fragments: Tona

Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse. 

Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense. 

En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.

"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món". 

Jo confesso, Jaume Cabré