diumenge, 8 de setembre del 2013

Cap al sud



La minutera del rellotge de l'estació es mou. Lent però imparable, el temps avança. Aquesta minutera, gran, antiga, fins i tot rebota del moviment tan lent que fa. Però no s'atura mai. Darrere d'un minut en ve un altre, i en marcar-ne uns pocs més el meu tren eixirà en direcció a casa. Perquè, ara sí, anar cap al sud és tornar a casa, no com quan no sabia massa bé quan anava i quan tornava. 

És diumenge i, al contrari que jo, molts estudiants tornen a València. A Benimaclet hi ha enrenou: joves que entren i ixen dels edificis carregats i amb un somriure a la cara, perquè començar de nou sempre alegra. Els carrers s'omplen de reecontres i als ascensors uns i altres comenten com els ha anat l'estiu. Però a mi m'espera una minutera que no s'atura per ningú.

Puge a eixe cotxe gris que a tants llocs m'ha transportat durant els meus anys ací, i mire per la finestra. En el sisé del número u del Baró de Sant Petrillo dos cabets s'assomen per a acomiadar-me. Demà torna la vida a estos carrers, però la meua continua uns quilòmetres més al sud. Del sud, d'on jo sóc, en definitiva. Dins del cotxe, uns ulls blaus m'esperen i m'observen detingudament.

-Està guapa Alba, pareix Ava Gardner.

-No sé qui és Ava Gardner. I si fem tard i perd el tren?