De fins i de principis

Han passat ja quatre anys des que per primera vegada vaig xafar València per vindre-me’n a buscar pis i a donar inici a una vida nova, diferent sens dubte, que em portaria a viure les que fins ara han sigut les millors experiències de ma vida. Periodisme era la carrera que m’acolliria durant els següents –en teoria- quatre anys. Poc han fallat els càlculs: si no passa res, en una setmana hauré acabat tots els exàmens i tots els treballs de la carrera, i podré dir fermament que sóc graduada en Periodisme (per a ser periodista encara em queda un poquet més). Ah sí, i quan per fi em traga el ditxós títol d’anglés que em porta de cap.

Sabia, pel que m’havien explicat, que aquests anys serien claus en ma vida, que serien dels millors. Això no ho puc saber, perquè no sé el que vindrà ara ni el que em passarà al llarg de la meua existència, però puc dir ben clar que han sigut quatre bons anys, molt bons. I no només per la carrera, és clar, però si no haguera triat estudiar Periodisme en la Universitat de València no tinc cap dubte que ara la meua vida seria molt diferent. Sempre m’havia agradat escriure, supose que és això el que més em va espentar; a això s’han sumat les ganes d’explicar-li al món el que passa al meu voltant, així com la necessitat d’intentar canviar més que siga mínimament aquesta societat amb les meues paraules.

A les primeres classes de Periodisme vaig arribar tímida, molt tímida, com era jo aleshores (cal dir que ho he superat amb el temps). Coneixia a Sumaya, una gran persona que m’ha acompanyat fins el final. Prompte em vaig fer també amb Mónica, i vaig construir un grup d’amics amb el qual habituar-me a les classes, compartir experiències, aprendre a comunicar. Ens recorde a les tres el primer dia de classe, a les escales de l’entrada de la Facultat. Quatre anys després som tan amigues que ho sabeu tot de ma vida, qui ens ho anava a dir. Les amistats van anar creixent i poc a poc vam conformar un grup amb la gent més afí, tot i que conforme ha anat passant el temps m’he adonat que a la meua classe hi ha molta gent genial a la que em sap malament haver conegut tan tard. Amb alguns he coincidit a les pràctiques, amb altres a les optatives, amb altres fent alguna cervesa. Sou molt grans, la veritat que hi ha gent molt vàlida, i a pesar que no som els millors com moltes vegades ens volen fer creure, és cert que som gent especial, molt imaginativa, treballadora i amb ganes de menjar-se el món.

Ahir vam marcar el que serà el gran punt i final de la nostra carrera, la graduació (a l’epíleg tinc l’examen de Cosmologia, l’entrega del Treball de Fi de Grau i el viatge a Formentera). En un acte molt emotiu vam demostrar una vegada més com de faeners som i vam fer gal·la (més bé vau fer gal·la les presentadores i organitzadores) de com de bé sabem comunicar. Un acte emotiu, però també reivindicatiu, com no podia ser d’altra manera en un moment en què el context periodístic, encara més al País Valencià, és desolador. Sobre l’escenari, dos dels professors que més m’han marcat en la carrera feien de padrins: Josevi i Lola. Llàgrimes, somriures, gent valenta que trenca barreres i supera tòpics, detalls inexplicables, mans entrecreuades, mirades còmplices, títols, beques, abraçades i molts aplaudiments, tota una barreja d’alegria i alhora por i tristesa que ens van mantenir durant quasi tres hores en un estat nerviós bastant alt.

En l’acte, a banda dels companys de la carrera, vaig tindre la sort que m’acompanyaren els meus pares, obrers –sí, els fills dels obrers encara es graduen, de moment-, a qui he de donar gràcies una i mil vegades, perquè sense ells no hauria estat possible res de tot açò i perquè sé que els ha suposat un esforç econòmic important. Mai m’ha faltat el seu suport, i si no m’hagueren inculcat ells el plaer per la lectura no hauria decidit estudiar Periodisme. També la meua cunyada i amiga Marta, a qui m’estime molt, i les dos joies que tinc per companyes de pis que han sigut la meua família a València durant estos quatre anys. No podia sentir-me més arropada que amb tots vosaltres.

En acabar l’acte i donar pas a la festa, molts de nosaltres vam ser encara més conscients de que açò, ara sí, va a canviar. A penes vaig plorar –i mira que sóc plorona-, però crec que és perquè tinc la certesa que no s’acaba ací, que a la carrera he conegut algunes de les persones que vull tindre a ma vida per sempre, i no les deixaré perdre tan fàcilment. Ahir vaig tindre l’ocasió de sincerar-me amb gent amb qui mai no ho havia fet, de donar abraços a tort i dret, i de sentir-me bé, molt bé, entre tota aquesta barreja de gent que hem sigut la segona promoció del Grau de Periodisme de la Universitat de València. Ens miràvem als ulls, acabant-nos, assaborint cada minut com si de l’últim es tractara. Quasi em fa plorar també Irene, quan a les huit del matí m’ha enviat el missatge més emotiu del dia. Per gent com tu és que sé que açò és només el principi d’una llarga història.

A les 7.30 del matí València ha amanegut tranquil·la, i nosaltres hem aterrat a la porta de la Facultat cansats i exhaurits. Alguns, però, hem volgut allargar encara més aquest final: eixe bany i eixa becaeta matinera a la platja han acabat d’arredonir un gran dia, a pesar que quasi morim xafats per una màquina aplanadora. Quan tornàvem cap a casa he mirat enrere i he vist la mar, clara, tranquil·la, calmada. Tal i com la mar m’he sentit jo en eixe moment, mentre somniava imaginant el futur –ens agrada fer especulacions-, fins que dos puntets del mateix color de l’aigua m’han mirat fixament i m’han retornat a la realitat. Endavant, ara comença tot.