Gymnopédies: peces lleugeres però atípiques que desafien deliberadament nombroses regles de la música clàssica i la contemporània mateixa. Aquest rebuig desvergonyit per les convencions és tanmateix poc perceptible per a l'oient car la música és portada per una forta càrrega emocional i l'elegància de la narració.
Has marxat sense fer a penes cap soroll. Has dit "adéu", com solem dir nosaltres quan ens acomiadem. Abans de fer-ho, he tocat fugaçment els teus dits gelats. Tres segons, quatre segons acàs, recolzada la teua mà al meu muscle mentre algú altre et feia una pregunta que no he escoltat. Hi ha persones amb qui només cal eixe breu espai de temps per connectar-se i transmetre emocions. Tu n'ets una d'elles, pur sentiment, art fet persona.
Ens has sorprés. Una vegada més ens has sorprés a tots. Ja ho has ben vist: ens has deixat sense paraules; bocadats. Escric tot açò com si estiguera llegint-ho, com hem estat fent durant tota la vesprada, com hauria d'haver fet anit, ja ho sé. Et costarà perdonar-me la falta. Potser t'hauria d'haver portat algunes lletres meues per a hui. M'ho vas demanar i no t'he fet cas. Quina ràbia oblidar aquelles petites coses que poden fer feliç algú molt gran.
Tu, que t'estimes tant la vida i tant lluites per ella, escrius banalment de la mort. Deixa-la a un racó, a aquesta amiga. Treu-la només si és per versar joies com amb la que ens has silenciat hui. Li has demostrat ja moltes vegades que pots amb ella; res no tinc més clar que això des del dia en què, darrere d'unes teles, et vaig sentir llegir un poema de Miguel Hernàndez com no li ho havia vist fer a ningú. Encara puc recordar els primers versos, si no em falla la memòria: "Una querencia tengo por tu acento, una apetencia por tu compañía...". Quina força, quina potència. Rebutja-la desvergonyidament.
Mentre marxes, continuen sonant veus en aquella sala. Hui hem fet una nova troballa: una altra gran escriptora fins ara desconeguda que també ens ha sorprés. Dones, dones, poques però bones. Al cap, de fons, encara em sona Satie i eixa cançó amb un nom impronunciable: Gymnopédie Nº1. En algun moment es creuen mirades còmplices de dos caps que no escolten res del que senten les seues oïdes, a pesar de l'enrenou. La gent marxa a poc a poc, i mentre algú baixa les escales al cap sona una altra cançó: "Si tu me dices ven lo dejo todo". L'art, collons, com ens plena l'art.
Era un dia com hui. Plovia, plovia moltíssim, però en una altra ciutat. Va ploure dia i nit sense aturar-se ni un segon, perquè com bé va dir aquell, al meu país la pluja no sap ploure. Vam passar el matí a casa, mirant com caia la pluja, i ploent també els meus ulls. Tot era pena, per fora i per dins, però tu m'acaronaves per tranquil·litzar-me. Des d'aquella finestra miràvem les vies, i com cada vegada que passava el tramvia arruixava uns quants dels vianants. Quan caia la fosca, veiem les llums borroses a través del vidre. No sé a què dedicàvem les hores, a banda de mirar-nos i acaronar-nos. Potser a l'ordinador hi havia algun capítol de Cuéntame, o alguna pel·lícula d'aquelles que mai acabàrem de vore. No recorde tampoc què vam dinar, ni si ho vam fer. Puc aventurar que no tindríem molta gana. A les set, com sempre, hi havia manifestació. Però la pluja va fer que la pancarta no arribara a temps, i nosaltres ni tan sols vam arribar a eixir del cotxe. Eixe cotxe...quantes confidències que ens guarda encara a dia de hui. Em vas portar a un altre lloc, amb menys gent i altres aires, perquè estiguera més tranquil·la. A la nit, abans de sopar, hi havia un concert de Pau Alabajos. Tu havies marxat a dutxar-te per a més tard i no em feies companyia. En silenci, mentre sonava Síl·labes de vidre, dos rius salats em corrien galtes avall. No recorde un concert tan trist; aquella nit vaig odiar a Pau. Abans d'anar-me'n a dormir, en un atac de nervis al portal de casa, vas amanéixer com per art de màgia. Eixa beneïda capacitat de trobar-me quan més ho necessite... Vam pujar al pis i em vas tapar amb l'edredó. Em vas fer un bes tendre i, quan jo em vaig adormir, vas marxar a ta casa.
Més fragments escrits dignes de ser plasmats ací, encara més per les coincidències. Dos breus textos redactats per dues persones diferents sobre una mateixa situació:
A: "Un minut. És tot el que necessite. Només un minut de glòria.
Entre estació i estació, un minut que em recorde que estic viva. Un minut per
taladrar-te l’iris, menjar-te la boca, dibuixar-te un somriure. Seixanta segons
inesperats però feliços, aquesta vegada sí. Tan sols eixe escàs temps per
recuperar forces i seguir avançant. Per carregar les piles i continuar el
viatge. Una abraçada eterna i tot l’amor del món, tot pot donar-se en només un
minut, per inversemblant que parega.
Necessite tan sols un minut de tu".
B: "Tres minuts. Tan sols tres minuts he pogut estar entre els
teus braços. Però quins tres! Plens de sentiments i emocions. D’abraçades,
besos i amor. Ha pagat la pena esperar quasi una hora perquè arribara el teu
tren i poder tindre’t entre els meus braços encara que solament haja sigut un
moment. No puc explicar-te el que he sentit quan t’he vist corrent i tirant-te
damunt de mi. M’has fet molt
feliç. Tant de bo em deixes donar-te tot l’amor del món. Vull veure per sempre
eixe somriure que m’has regalat durant estos tres minuts".
Les arracades damunt la taula. El usb blau rodolant d'un ordinador a un altre. El Mac de Carlos i el Samsung blanc de Laia un al costat de l'altre. A la pantalla, moltes lletres, de vegades de diferents colors. "Hui qui comença?". Pere desenrotlla els últims cables i col·loca els micròfons a l'altura necessària, i en acabar comença apresuradament a escriure el reportatge. A la paret, l'estructura del Magazín escrita a mà i un cartell de Nunca Mais. Pablo acaba de preparar l'agenda del mes. A l'altra taula, Sergi retalla l'entrevista. L'altre Pablo agafa de la seua llibreta els fets més destacats que ocorregueren a Sella fa cinc anys. Àngela i David pensen quins seran els titulars de cultura. L'altre David aprofita per marxar en la partida de pilota fins que arribe el torn dels Esports. Carlos i Laia es col·loquen els auriculars, de vegades més grans i altres més menuts. És diumenge de vesprada, i al local del Cabiló fa fred. Es creuen mirades: ja està tot a punt. Miquel dóna la senyal des de darrere de la taula de so, i ens entra una risa un poc nerviosa. Comença la melodia que en el seu dia va gravar Komfusió, i Antonio diu, per enèssima vegada: "El magazín de Cabiló Ràdio. Un espai informatiu per al poble de Sella". Va de bo, cavallers.
Fa ja més de dotze mesos que un grup de joves de Sella ens vam reunir al som de l'Acadèmia per intentar perfilar el que a hores d'ara és Cabiló Ràdio, la ràdio digital i local del poble de Sella. Molts n'havíem parlat de la possibilitat de fer una ràdio, però mai s'havia donat el pas. Per fi, algun valent va llençar la proposta i uns quants ens vam voler sumar. Com a periodista i jove, no podia deixar passar l'oportunitat de formar part d'aquest projecte. Recorde com cadascú explicava quina idea tenia, i entre tots vam idear com funcionaria aquest mitjà. Vam parlar de fer un informatiu, al qual se'l coneix com El Magazín, paraula que en un principi ningú acabava de saber ben bé com es deia: magatzin, magacim, magaxin... A aquest programa mensual se li van sumar prompte els "miniprogrames", petits espais on cadascú parlaria d'allò que més li interessara: cultura, música, ciència, joventut, pilota, llibres, història, etc.
Poc a poc i sense haver-ho ideat així, durant dotze mesos a Sella han eixit mínim un programa de ràdio cada set dies, molts dels quals s'han volcat només en el nostre poble. És a dir, que a pesar de comptar amb poc més de 600 habitants, a Sella tenim moltes coses a dir i molts temes dels quals parlar. Moltes persones han passat ja pels nostres estudis: Alba, Quica, Roberto, Elena, Pablo, Jordi, Josep, Iris, Aitana, Vicen, Aurora, Àngels, Adolfo, Amparo...
Cabiló Ràdio no és una ràdio professional, com tampoc no és un projecte remunerat de ninguna manera. Dels seus redactors i locutors, pocs han tingut una formació en comunicació, i tots participen de manera desinteressada. No obstant, es nota que molts d'ells escolten ràdio. Es nota que n'aprenen prompte. Se sap que s'estimen el seu poble i que tenen ganes de donar difussió a tot allò que hi passa, que no és poc. Cabiló Ràdio ha sigut també, per què no dir-ho, un punt de trobada entre unes quantes persones amb interessos semblants i amb il·lusió per mantindre un poble viu.
El darrer cap de setmana, els membres del mitjà van gravar el programa aniversari. Per desgràcia no els vaig poder acompanyar, però ara els escolte i no puc fer altra cosa que sentir-me ben orgullosa del gran treball que hem fet durant aquest any. Perquè com tots els projectes, aquest també precisa de temps i d'esforç. Perquè no és fàcil aconseguir que la gent del poble diga el que pensa i, en alguns casos, ho hem aconseguit. Perquè en el fons és preciós fer conéixer a la resta, per exemple, el que passa dins l'Ajuntament. Perquè és gratificant que la gent s'adrece a tu per donar-te les gràcies perquè fins ara no havien trobat cap forma de saber quines decisions prenien els nostres governants. Perquè a pesar de la manca d'ajuda per part de l'Ajuntament hem sabut i sabrem sobreviure. Perquè ens agrada parlar amb la gent i donar a conéixer els seus projectes. O senzillament perquè som xerradors per naturalesa -sí, ho som, si no tots, la majoria- i ens encanta agafar el micròfon i dir la nostra.
Són quasi les dotze de la nit però m'he decidit, per fi, a ordenar i indexar els llibres de casa, començant pels de la meua habitació. La llarga nit de Santa Cecília m'ha transtocat els horaris, i ara no tinc son ni res a fer, així que és un bon moment. M'ho va proposar Irene fa uns mesos, quan li vaig dir que m'avorria a casa, però fins ara no m'hi havia posat. Les nits d'hivern, però, comencen a fer-se massa llargues, i cal ocupar el temps.
La primera sensació és de melangia i de records que m'aclapen. Collons si m'he llegit llibres ja! En les prestatgeries de la meua habitació guarde els llibres de quan anava al col·le i a l'institut, i d'altres que m'he llegit més recentment. Ocupen un terç de la primera els llibres de Bromera i de Columna que em vaig llegir en l'adolescència: Dora diu que no, Els silencis de Marc, Tot l'estiu per davant, El diari vermell de la Carlota, Mor una vida, es trenca un amor... Amb les històries, em venen també al cap els profes de valencià de l'ESO. Berto, Rosa, Pep...tot semblen fets d'una pasta semblant. No sé què dimonis passa en les aules de Filologia Catalana, però ara que conec a uns quants alumnes puc assegurar que tots tenen un tocat.
També n'hi ha d'altres clàssics espanyols, com ara El Lazarillo de Tormes o El Quijote, els dos en versions adaptades. I damunt d'estos, situats en horitzontal perquè ja no caben d'altra manera, hi ha algunes de les últimes asquisicions: Palestinos, el llibre del Bloc d'Estudiants Agermanats i el d'Ignacio Ramonet que em va deixar Mónica ja fa temps i encara no m'he llegit. Eixe que si no li torne m'esbronca, i quan li'l vull tornar m'esbronca també per tornar-li'l sense llegir-me'l. Així que el pose a la tauleta de nit: ets l'escollit, seràs el següent. Murakami, la trilogia de Valor, els quatre primers de Harry Potter, Saramago, Miguel Hernández, Estellés...
En l'índex que vaig fent, amb el que marque amb diferents colors les diferents temàtiques, ja n'he anotat més de 30 i no porte ni la meitat de la primera prestatgeria. Déu n'hi do si n'hi ha de llibres ací! Necessitaré moltes hores, cosa que ara tinc de sobra, així que a veure si poc a poc puc ordenar la biblioteca del carrer València, 42, de Sella.
Mentre ordene -i m'embobe constantment- de fons sona l'últim capítol de Joc i Partida, el programa sobre la pilota valenciana de Cabiló Ràdio. La veu d'uns dels locutors delata com de llarga fou la nit de la festa de la banda de Sella. Fa tot just un any que començaven les emissions d'aquest projecte, en un diumenge de ressaca en el que alguns havien dormit poc i altres gens. El resultat deixava molt que desitjar, però nosaltres n'estàvem ben orgullosos i continuem estant-ho dotze mesos després. Tant de bo algun dia em trobe ordenant programes de ràdio, i n'hi haja tants que tampoc sapia per on començar.
Alguna vegada he posat en el meu bloc fragments de lectures que portava entre mans (com ací o ací) . Alrtes vegades els he posat al Facebook o senzillament els he anotat en una llibreteta. Ara em propose deixar-los per ací, per poder-los compartir amb tota la gent que li interesse.
Compartisc aquest fragment del llibre que estic llegit ara, Jo confesso, de Jaume Cabré. El dia del llibre en valencià el vaig compartir al Facebook. Es tracta d'un fragment que descriu Tona, un poble que vaig conéixer fa any i mig, en una agradable nit d'estiu. Estava de visita a Barcelona i els meus amics Ana i Oriol em van portar a un concert de Txarango, Pirat's Sound Sistema i algú més a aquell poble perdut. Vam anar en tren, i ens ho vam passa d'allò més bé. És una d'aquelles nits que recorde amb excessiva claredat i de la qual guarde tant bons records que no puc evitar somriure quan la pense.
En acabar el concert i començar a despuntar el sol, vam caminar cap al tren de nou per tornar a Barcelona. De camí, vam trobar una fira i vam decidir entrar al recinte: botar als llits elàstics i traure el tren del terror de dins del túnel on els treballadors l'havien guardat. Malifetes, ho sé, però vaig riure tant que pagaria una multa si fera falta per tornar-ho a gaudir. Deixe també algunes imatges que ho il·lustren.
"És Tona, el poble més lleig i més bonic del món, on vaig passar quinze estius trescant pels marges de les feixes de can Casic, omplint-me el cos amb la picor de les espigues que queien de les garberes on m'enfonyava per amagar-me d'en Xevi, d'en Quico i de la Rosa, que eren els meus companys inseparables durant les vuit setmanes que durava el meu estiueg lluny de Barcelona, lluny de les campanades de la Concepció, dels taxis grocs i negres i de qualsevol cosa que em recordés el col·le [...]. I pujant al castell a cuita-corrents i mirar can Ges, el casal, les eres, i al fons les granges; tot es veia com si fos un pessebre. I a la vora, les feixes plenes de garberes i can Casic, la casa petita, amb el paller vell i mossegat, també com en un pessebre. I al fons, les muntanyes fetes de suro, el Collsacabra a gregal i el Montseny a llevant. I nosaltres que ens posàvem a cridar i érem els amos del món".
Sona una trompeta amb una melodia
apegalosa. Al meu costat, un home treu la càmera i li dóna al Rec. És
d’aquelles que els joves de hui anomenarien antigues: digitals, però no tan
modernes com les actuals. Desenes de persones m’acompanyen per dalt, per baix i
pels costats. Enfront de nosaltres, un grup de joves espera a que el
trompetista acabe el solo per posar-se els instruments a la boca i continuar la
peça. La banda de la Facultat de Medicina ofereix hui el seu concert de Nadal,
que a partir d’ara ja toca, com va dir el director –estudiant també, per cert-
manta, estufa i a estudiar.
Mai no havia assistit a un
concert d’aquesta agrupació, malgrat que es va formar mentre jo feia segon de
carrera en el carrer d’enfront, però hui és una bona ocasió. Entre les files de
músics hi ha unes quantes cares conegudes, especialment la d’un Rafa que, com
vol descriure l’Himne de la Facultat de Medicina, ha canviat molt en només un
any de pas per la universitat i per aquesta ciutat que ens té captivats: amb
una corbata taronja i fins i tot un gorret de Nadal al cap –qui ens ho anava a
dir!-, s’ha decidit a tocar en la banda de música del seu centre, tot
aconseguint que el seu pas per la Universitat de València consistisca en molt
més que anar a classe. I jo, que comence a sentir-me major entre els nous
universitaris, m’emocione molt de vore’l allí assegut. Dins d’uns anys, en
aquesta mateixa sala, acudirem a la seua graduació com a metge i, amb el seu
permís, sentiré que forme una petita part de la seua vida al Cap i Casal.
El so de la trompeta s’ha fos ja
amb el dels altres instruments. Sonen bé, molt bé. La veritat que estos cabets
de la Facultat de Medicina són petites joies. A fora comencen a caure unes
quantes gotes. Perquè sí, a València també plou, ja ho deia jo fa uns anys.
Quan isca em banyaré un poc, amb la sort d’arribar al Teatre Rialto, de la
Plaça de l’Ajuntament, just abans que s’inicie la pedregada. Allà, des d’una
butaca una mica incòmoda –la més barata, tot s’ha de dir-, voré actors i
actrius valencians recitant poemes d’Estellés, un escriptor que encara després
de mort no deixa de sorprendre’m. I entre vers i vers, sonaran aquells que
sense voler-ho ja m’he apres de memòria: els amants, el pimentó torrat, la rosa
de paper... Ai, València.
En apropar-se el final de la
peça, la trompeta torna a destacar per damunt de la resta de l’agrupació. La
melodia inicial ha patit un xicotet canvi, tot i que es pot reconéixer que, en essència és la mateixa. Vol donar a entendre la mutació que fem els
estudiants en passar per les aules: acabem sent els mateixos, però també estem
molt canviats. I ara que ja he eixit de les aules, puc dir que no s’equivocava
l’autor de l’obra. No obstant, la transformació no s’atura. L’últim so de la
trompeta em deixa embobada i amb la ment en un altre lloc. És València, que
m’obri les portes de nou, i les aules, que tornen a fer-me un lloc entre les seues
files.
En eixir del teatre està tot
banyat però no m’importa gens. Ha sigut un gran dia i la pluja només podria aconseguir
una cosa: acabar-me d’adobar la inspiració. Fins prompte.
El món no para. Roda com sempre la bola de color blau, verd i marró amb la qual sempre hem materialitzat el concepte de "món". Te la imagines, girant? Jo, quan me la imagine, sempre cauen les persones. La meua ment no acaba de comprendre això de la llei de la gravetat. Ciència, ciència, el que ens costaràs. Malgrat les dificultats per comprendre-ho, el món no s'atura. Cada dia milions de milions de notícies ocorren arreu del planeta. Pensa en les notícies que es generen en un poble com Sella. Pensa ara si n'hi haurà, de pobles com aquest i mil vegades més grans també. Entén, doncs, quina és la quantitat d'informació d'actualitat que roda pel món cada dia. Incomptable, ho sé; però succeeix.
Ací, no tan lluny, només en uns centenars de quilòmetres a la rodona, també se'n generen moltíssimes. Ara mateix obris el portal web de qualsevol diari i te n'adones que, per exemple, la infanta Cristina i el seu ja tan famós marit Urdangarin van defraudar el 71% de l'impost de societats durant quatre anys. Però també coneixes que ara convocar una protesta a través de Twitter pot costar-te un ull de la cara, que les companyies elèctriques que t'han robat durant anys poden tallar-te la llum si no els pagues, ara que t'has quedat sense feina, i que la PAH no podrà protestar quan els bancs vagen a tirar-te de ta casa perquè ara la nova Llei de Seguretat Ciutadana els ho prohibeix. Que són molt perillosos eixos, ja ho saps tu. I també que hi ha xiquets manifestant-se al carrer en contra de l'avortament, ells que en saben tant d'això que se'n diu viure, i que a la televisió continuen posant un nuvolet semi-transparent damunt dels pits de les xiques nuetes, que mira quin escàndol seria que es vegeren unes mamelles en horari infantil.
Però què més dóna. De moment sembla que no aniran a tocar-te a tu. Que d'hipoteca, no en tens. I que acomiadar-te de la feina no poden, perquè ja estàs al carrer. Tota la resta continua al seu ritme natural, però tu, i tu, i l'altre tu, ja no vos preocupeu per eixes coses. Perquè se t'han esfumat les ganes de lluitar, o potser mai no les has tingudes. Perquè la situació t'esgota i no tens ànims per massa més que alçar-te del llir cada matí. Perquè només penses en retrobar aquells ulls blaus o aquella conversa que et feia perdre les hores sense pensar en els minuts.
El món no para, però, encara que tu hages aturat el teu rellotge. Siga com siga; siga quin siga el teu problema, hauràs de mirar de solucionar-lo. Per poder alçar-te del llit amb més ganes. Per reprendre les ganes de lluitar o, si mai no n'has tingut, guanyar-les. Perquè encara que el món roda estan desmontant-lo i tu no estàs fent res per evitar-ho. Ni tan sols a nivell personal. Que no és fàcil, però potser si t'animes retrobes eixos ulls blaus. Potser si t'esforces et reencontres amb eixes converses que tant enyores. Desperta, que si algún dia el món s'atura, no pot pillar-te en pijama -rídicul- i sabatilles d'anar per casa.
"Cada segon que passa ja no tornarà. Però mai no és tard"
Crec que va ser a la universitat on vaig prendre consciència de la importància que tenia una ràdio i televisió públiques valencianes. De menuda, com tots els de la meua generació, vaig créixer amb el Babalà i Maria Abradelo, i amb Bola de Drac. D'adolescent, com tants altres, vaig renegar d'una televisió (la ràdio no l'escoltava) que era evident que estava manipulada i que tenia una programació pèssima. Molts vam adoptar fa temps aquesta actitud amb la nostra tele, que per a res féiem ja nostra: fer com si no existira. Certament, moltes vegades no es va meréixer altra cosa.
No obstant, quan fa més de quatre anys em vaig plantar a València i vaig entrar a la carrera de Periodisme vaig començar a conscienciar-me de com de necessària era eixa televisió que jo donava per perduda. No com la teníem, sinó d'altra manera, però necessària al cap i a la fi. Recorde els primers debats a classe, encara tots molt verds, en els quals jo no gosava obrir la boca. També aquella conferència de segon on només vam assistir Mónica i jo, i en la qual Guillermo López i Andrés Boix parlaven del panorama comunicatiu valencià. Ja per aquells dies ens preguntàvem què seria de la RTVV en els mesos que seguien. Encara no hi havia cap ERO, però l'agudesa de la crisi evidenciava que, tard o d'hora, també li arribaria el seu moment. I per suposat, haver conegut alguns dels treballadors de l'ens, grans persones, grans professionals i dels millors professors que he tingut a la carrera.
Després d'això, l'any passat vaig poder vore mes sí, mes també els ja famosos petos vermells dels treballadors de la RTVV, on deien "la volem nostra: pública, valenciana, de qualitat". El tema de l'ERO em tocava, si cap, de més a prop, per això d'estar acabant la carrera i pretendre trobar una feina al meu país i, a poder ser, en la meua llengua. Les possibilitats poden comptar-se amb els dits d'una mà, i la més gran és i era sens dubte, la RTVV.
I sí, jo també renegava d'aquest mitjà. Però malgrat tot, només a Canal 9 podia vore al meu cosí Pau, a Pablo o Jesús, veïns meus, jugar una partida de pilota valenciana. Només a Canal9 van traure varies vegades el meu poble, Sella, explicant la seua història i també la seua tradició per la pilota i la música. Només a Canal9 podíem vore les mascletaes. També només a Canal9 podíem escoltar les bandes de música del País Valencià. A Canal9 es recorrien les nostres terres i els nostres camins, i Pellicer ens ensenyava la nostra flora. Malgrat que trobàvem a faltar moltes altres coses, no podrem negar que si la tancaran, en trobaríem a faltar moltíssimes més.
No negaré que els treballadors podrien haver fet més del que fins ara havien fet. Hui han demostrat que una altra RTVV era possible des de fa temps, i m'hauria agradat que no hagueren d'haver-se vist amb els dos peus al carrer per adonar-se'n. Però a pesar d'això, m'agradaria que tots tinguérem clar que els professionals no són els responsables del que ha passat en el nostre ens públic comunicatiu. La responsabilitat la tenen els gestors, els governants, aquells que mentre d'una banda ens roben amb les dos mans ben obertes, d'una altra ens diuen que es veuen obligats a tancar la RTVV per tal de mantenir una bona Sanitat i una bona Educació. De qui pretenen riure's? A qui volen enganyar a estes altures?
Ara, després de tot, repetisc el que ha dit mon pare fa un moment: "sembla que hui, a base de tocar-nos els collons, el País Valencià ha despertat". Tant de bo siga deveres, i tant mon pare, com jo i els meus fills poguem gaudir a partir d'ara d'una RTVV en valencià, de qualitat, propera i, com havia de ser des d'un principi, nostra. Ànim a tots, i a lluitar pel que ens correspon.
Són les huit i mitja i sona el despertador. Obri els ulls ràpidament, en un acte reflex, i després de reaccionar, l'apaga. "10 minutets més", pensa, tot sabent que eixos deu minuts seran més de mitja hora. Ja fa un temps que s'ha acostumat a posar el despertador bastant minuts abans de l'hora a la qual ha de llevar-se. No recorda en quin moment va agafar eixa punyetera mania, però ara no hi ha manera d'alçar-se a la primera.
Un altre dia, es fan les huit i mitja i torna a sonar el despertador. Aquell dia, però, l'ha deixat lluny del seu abast, per obligar-se a alçar-se. En obrir els ulls, troba un braç recorrent la seua cintura. Dormia mirant cap a fora, com sol fer, d'esquenes a l'altre. No és ella qui s'ha de llevar d'hora, però igualment s'alça i apaga l'aparatet ditxós. "És l'hora". El braç, càlid i dolç, torna a recórrer la seua cintura quan torna a ficar-se al llit tot adoptant la posició fetal. Un soroll suau, que emana de la boca de l'acompanyant, li dóna a entendre que tant fa quina hora siga. Respira fons i li agafa la mà, i apreta un cos contra l'altre en senyal d'aprovació. Com de ràpides passen les hores de vegades, redéu. Un bes tendre -tendre, sí- li trenca els pensaments i li fa batre el cor més depressa. I de nou la veu suau: "tenim totes les hores del món". "Per què em llig la ment?". I altra vegada el cor que bat depressa i mig somriure.
Un dia diferent, el despertador, que no perdona, sona altra vegada a les huit i mitja. Però ella ja té els ulls oberts. D'uns dies ençà que és desperta prompte. Massa prompte. Inevitablement recorda la mà que li recorria la cintura, les paraules suaus, el besos tendres, el cor accelerat. Res no queda ja de tot allò, només unes mans, les seues, sobre un estòmac ple de vida; el que ha quedat com a herència. Una vida nova i un cor que bat per primera vegada. Un company diferent que, ens uns mesos, també compartirà amb ella totes les hores del món.
Cecília va arribar al món un dia gris, com ho seria la meitat de la seua vida. Era més petita de l'habitual, quan s'asseia a dinar els peus no li tocaven en terra i havia de posar-se dos coixins per poder arribar bé a menjar del plat. A pesar dels entrebancs que li anava posant la vida, Cecília sempre tenia un somriure a la cara. Gravat, com si li l'hagueren pintat de petita només nèixer. El seu somriure, però, no tenia valor, com les coses que per tenir-les tan a prop no les valorem. Somreia, Cecília, tot i que no tenia motius. Els pares la ignoraven: era com un ser estrany que havien concebut a desgana i havien criat a desgana. Els germans, alts, rossos i bonics, es reien d'ella. D'amics, no en tenia. Però Cecília vivia igualment, perquè ningú li havia explicat que la vida fóra el contrari d'allò. Un dia, un home gran, d'aquells que caminen amb el pes del saber a les esquenes, va parar la seua atenció en Cecília. Dia rere dia anava a la universitat a veure-la entrar i eixir de classe. Li agradava aquella curiosa criatura. Finalment, un dia es va atrevir a apropar-se i parlar amb ella. Prompte es van fer amics, i a través de l'estima d'aquella home, Cecília va ser conscient de com de poc l'havien volguda en la seua curta vida. La petita però somrient criatura va perdre aleshores el somriure; no obstant, per fi, va ser feliç.
Aquest text el vaig escriure durant el curs 2012/2013 del Grau de Periodisme, per a l'assignatura de Periodisme de Conflictes i Pau, una de les que més m'ha agradat de tota la carrera.
Arrel del debat que s'ha reobert en molt mitjans de comunicació sobre la violència exercida dels piquets dels estudiants en dia de vaga, he considerat adient publicar-lo ací. Tot i que en alguns casos fa referència a un altre text, espere que puga entendre's bé. És un text acadèmic, no massa literari. Però parla de la complicitat que els mitjans de comunicació tenen amb la violència de l'estat i transmet, et cinc paraules, el que pense jo sobre aquest tema: que els violents són els altres.
Els violents són els altres
Violència són el sistema educatiu i els
barracons, el gènere reglat per les institucions, hipoteques, pensions, files,
papers, identificacions; pedofília sí, avortament no, criminalitzar la
resistència, els mecanismes de la por, qualsevol tipus d’autoritat, tot el que
calla Canal 9 és violència.
Orxata Sound System
Els periodistes
i les persones en general parlem moltes vegades sobre la violència, però tenim
clar realment el que significa aquest terme? Què és la violència i qui la
genera en cada cas? Qui determina la definició d’aquesta paraula i quines
formes pren en la nostra societat actual? Si ens atenem a la definició que dóna
el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la violència és o bé una força
o energia desplegada impetuosament, o bé un abús de força. Però aquest concepte
és molt més complex de com el defineixen els diccionaris, especialment si
atenem a l’ús que els mitjans de comunicació en fan d’ell i a la concepció
generalitzada que té en la societat.
En els textos Discurso y violencia: la ‘fantasmización’
mediatica de la fuerza i La
narrativitzación de la violencia, els autors Manuel Delgado i Miquel
Rodrigo, respectivament, intenten fer un resum del que entenem per violència,
del seu poder social i del tractament que li donen els mitjans. Com bé afirmen
ambdós autors, la violència és un concepte cultural i és una construcció
social, i per tant el seu significat és diferent depenent del lloc, l’època o
el context en què se situe.
Què o qui és
aleshores, el que determina què és la violència? Segons apunten Delgado i
Rodrigo, són l’Estat i els poderosos, i també els que controlen els mitjans de
comunicació (que la majoria de les vegades són els mateixos que controlen
l’Estat). En primer lloc, com creu Delgado, la violència és utilitzada moltes
vegades com a control social, tant per part d’uns com d’altres. A més, són les
lleis les que determinen quin tipus de violència haurà de ser penalitzada
legalment, i aquestes lleis també estan fetes pels mateixos poderosos. Al
remat, ens trobem que són ells els que, en primer lloc, comprenen la violència
–el que Rodrigo entén com etiquetar certs fenòmens de violents- i, en segon
lloc, els que la justifiquen, segons els semble o no legítima.
A banda d’això,
tant un com l’altre autor insisteixen en què la violència existeix per a ser
transmesa, i que sense la comunicació no tindria sentit. És ací on entren en
joc els mitjans de comunicació, agents indispensables en la construcció del
concepte. Del que es pot trobar en analitzar la violència dels mitjans, hi
destaquem dos aspectes: en primer lloc, el que Delgado anomena la violència
mediàtica, és a dir, la que exerceixen els mitjans de comunicació sobre la
societat. I en segon lloc, el tractament que li donen a la violència en
general. Quant a aquest segon punt, en la majoria dels casos els mitjans
criminalitzen aquella violència que no és justificada per l’Estat, mentre
legitimen la que aquest exerceix.
Perquè a pesar
que s’intente amagar, l’Estat també exerceix violència; per inversemblant que
parega, moltes vegades els violents són ells mateixos, els altres. Un exemple
el podem trobar en un esdeveniment que ara mateix celebra el seu primer
aniversari, la Primavera Valenciana. Aquesta mobilització que protagonitzaren
els estudiants valencians fa ara un any és un clar exemple de la violència
exercida per l’Estat: la policia va reprimir durament unes protestes que tenien
com a motiu inicial la defensa de l’educació pública, que en aquell moment i
encara a dia de hui està sent desmantellada per part dels governs espanyol i valencià.
Aleshores, tot i que tant els polítics de torn com la majoria dels mitjans
intentaren amagar la violència de l’Estat, no ho van aconseguir perquè les
protestes van ser gravades i transmeses a través de la xarxa de xarxes, i van
donar la volta al món. Llibres en alt o llapissos enormes a mode de llança es
configuraven com les úniques armes visibles d’uns joves poc acostumats a córrer
davant de la policia, que des de l’altra banda els apuntava amb pistoles i
porres. Així i tot, molts s’entestaren en fer comprendre que els violents eren
els joves que protestaven.
I allò cert és
que a pesar de tot el que pogueren gravar les càmeres –que no és poc-, aquells fets no han tingut
cap responsabilitat política ni policial a dia de hui. Malgrat que sense cap mena
de dubte durant una setmana els joves valencians van aconseguir demostrar que
els violents eren els altres, res no ha canviat ni en l’educació pública ni en
les polítiques de repressió dels nostres governants, i la llei ha marcat que
els violents eren els joves. La violència, que no només la trobem en les porres
de la policia, ha tornat a guanyar en la forma en què ells, els altres, la
volen pintar.
En les ocupacions pre-vaga he aprés moltíssim. M'agradaria que algú totalment aliè s'apropara a una d'aquests ocupacions i intentara trobar un mínim granet de violència. Per moltes ocupacions més!
Així es titulava un reportatge de El País en l'edició valenciana de hui mateix, dissabte 12 octubre: Sin billete de vuelta. 12 d'octubre sí, dia en què molts es dediquen a enaltir la pàtria espanyola i a lloar les seues virtuts, als periodistes no els (ens) queda altra que explicar la crua realitat per la qual passa aquest país. L'article, que fa un repàs per casos de diferents joves que s'han vist obligats a emigrar de les terres valencianes cap a altres ben llunyanes en els últims anys, porta el següent subtítol: "Los valencianos de las generaciones mejor formadas de la historia que buscan su oportunidad fuera no saben si volverán porque en su país no hay sitio para ellos". És a dir, un grup que se'n va sense tindre en ment, com bé diu el títol, cap bitllet de tornada.
Dins d'eixe sac estem tots nosaltres. Els que fa poc vam acabar la carrera i ens plantegem emigrar per trobar una oportunitat millor. Perquè un any sabàtic -o dos o tres o quatre- no és tan meravellós com pot semblar. Encara menys amb la crítica situació econòmica per la qual passen moltes de les nostres famílies. Si em pare a pensar, no em caben en els dits d'una mà les persones properes que conec que ja han fet el pas. Són joves, formats alguns i altres no tants, que fa pocs anys -sobretot en l'últim- van decidir canviar de terç i provar millor sort en una altra terra. I tots ells l'han tinguda. La sort de trobar una feina, és clar, tot i que no sempre del nivell per al qual estaven qualificats. Perquè emigrar no és el mateix que fer un Erasmus. No és jauja i festa. És una altra història ben diferent.
Però sembla que no ens adonem de la gravetat de la situació. Sembla que no ho veiem igual a quan fa unes cinc dècades els nostres avis també van haver de deixar els seus pobles, els seus països. Si és cert que les circumstàncies són distintes i que les comunicacions han canviat molt, també ho és que la dificultat d'abandonar ta casa continua sent considerable. Mentrestant, els nostres polítics fan jocs de paraules, i ens diuen que eixir a Europa no és emigrar, o que els salaris estan creixent moderadament; o que tenim un esperit aventurer i practiquem la mobilitat exterior. Em pregunte fins a quan va a durar aquesta paròdia en la que nosaltres som els actors i ells el públic que es descollonen a riallades de nosaltres. També fins a quan molts de nosaltres pensem fer de titelles i anem a deixar-nos dur per aquesta quadrilla de pocavergonyes que, com va dir algun poeta urbà, "ens pixen i diuen que plou".
Sense bitllet de tornada és com segurament me n'aniré també jo d'ací a uns mesos. I mira que m'agrada viatjar, però açò no és només per pur plaer. Aquest matí, mentre escoltava Komfusió tocar cançons de la nostra terra, m'ha entrat un saudade prematur. Perquè aquesta vegada no és com quan vaig marxar a Lisboa, i sé que no serà tan fàcil. No obstant, haurem d'enfrontar-nos a aquestes situacions de la millor manera i amb el millor somriure, sobretot aquells que som de cul inquiet i incapaços de raure a casa aturats per massa temps. Ens ho prendrem com una oportunitat. Però per favor, que no ens enganyen; siguem conscients que emigrar no és com fer un viatge: el segon sempre té bitllet de tornada.
Sembla que ja s'ha acabat l'estiu, definitivament. Per a molts sellards la fi de les festes marca l'inici del nou curs acadèmic, laboral o el que corresponga en cada cas. Però a més enguany el temps ens ha acompanyat: a pesar que anunciava pluja, el fred no ha arribat fins hui mateix, l'últim dia de festes -podria ser també que jo no l'haguera notat fins a hui, no ho negaré-. Hui, 9 d'octubre per cert, ha fet un dia gris. Amb la sensació de diumenge, cadascú ha tornat a sa casa i sembla que, ara sí, comença "l'hivern".
A casa ja fa olor a esclatasangs, i bolets de diferents colors omplen els voltants de Sella. Alguns ja comencen a pensar en fer llenya, i és que les nits d'hivern en Sella són molt fredes, i també molt llargues. D'esta època de l'any em quede amb les mans fredes que freguen la pell nua, de les nits vora el foc amb les galtes cremant, de les hores a la barraca amb la manta i l'estufeta, tots amuntonats... També amb les hores i hores solitàries d'aquest petit poble que hui per fi dorm i descansa després de molts dies d'activitat. Els núvols que voregen el Puig Campana, i els passejos inesperats amb olor a terra banyada -qui no tinga mocs al nas, és clar-.
També d'aquest hivern pretenc emportar-me moltes hores de llibres i de música. De llibres, que em costen de llegir darrerament, acabe de tancar fa poc "Sí se puede", la història de la lluita de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Curt però intents, interessant per conéixer la realitat d'aquells que, aquest fred hivern, no podran passar-lo ni vora la llar de foc, ni mirant la pluja per la finestra, ni tapats amb una manta al sofà de casa. Perquè per molt que ens pese pensar-ho, senyores i senyors, en aquest estat centenars de milers de persones s'han quedat sense casa en els últims anys. Que es diu prompte, però per posar una pinzellada il·lustrativa, en són més que totes les persones que viuen en la ciutat d'Alacant.
Pel que fa a la música, sembla que retorna quan menys me l'esperava. Al final, i com sempre ens diuen de menuts, l'esforç té una recompensa, i sembla que ara per ara la professió de mestre de música està millor que la de periodista -sense menysprear Cabiló Ràdio; enteneu-me -. A més, les cordes de la guitarra comencen a sonar a alguna cosa. Encara millor acompanyades d'una segona veu i en llocs bucòlics. Perquè mentre sona una havanera jo també "miro el paisatge, cerco paraules", però no per omplir versos, sinó per intentar explicar-me tot allò que de vegades em costa d'entendre.
Hui he canviat els llençols. Com la RTVV, jo també vull fer un llavat de cara. Comença un nou curs, una nova estació, un nou moment. Aire fresc, olor a pluja, que tant m'inspira. Ara que pense, segurament si haguera plogut més fort la guitarra m'hauria sonat millor, que la inspiració sempre ajuda. Amb les piles carregades i el bon humor, que caiguen bombes! Perquè caiga qui caiga, com diu la cançó d'Òscar Briz que han triat per tancar l'especial de Canal 9 i que acompanya aquest escrit, "arriba tots els anys la primavera, i fulles noves tornen a brotar".
La minutera del rellotge de l'estació es mou. Lent però imparable, el temps avança. Aquesta minutera, gran, antiga, fins i tot rebota del moviment tan lent que fa. Però no s'atura mai. Darrere d'un minut en ve un altre, i en marcar-ne uns pocs més el meu tren eixirà en direcció a casa. Perquè, ara sí, anar cap al sud és tornar a casa, no com quan no sabia massa bé quan anava i quan tornava.
És diumenge i, al contrari que jo, molts estudiants tornen a València. A Benimaclet hi ha enrenou: joves que entren i ixen dels edificis carregats i amb un somriure a la cara, perquè començar de nou sempre alegra. Els carrers s'omplen de reecontres i als ascensors uns i altres comenten com els ha anat l'estiu. Però a mi m'espera una minutera que no s'atura per ningú.
Puge a eixe cotxe gris que a tants llocs m'ha transportat durant els meus anys ací, i mire per la finestra. En el sisé del número u del Baró de Sant Petrillo dos cabets s'assomen per a acomiadar-me. Demà torna la vida a estos carrers, però la meua continua uns quilòmetres més al sud. Del sud, d'on jo sóc, en definitiva. Dins del cotxe, uns ulls blaus m'esperen i m'observen detingudament.
-Està guapa Alba, pareix Ava Gardner.
-No sé qui és Ava Gardner. I si fem tard i perd el tren?
Amb aquesta entrada em decidisc a encetar un nou apartat al meu blog personal: "De ruta", un espai on descriure els camins que vaig fent que, ara que tinc temps, espere que en siguen molts. Mentre caminava per les penyes del Comtat i la Marina fa un parell de dies, vaig pensar que seria interessant plasmar ací les impressions i descripcions d'algunes rutes interessants, tant per al meu record com perquè puguen servir-li a algú que les vulga fer. A més, el recentment estrenat blog del veí Jaume Soriano, "Caminar per Sella", m'ha animat encara més a obrir aquest nou raconet dins "Olora la pluja". Que el dia que ho vaig decidir, per cert, també plovia.
Així doncs, "De ruta" pretén servir de guia per aquells que ho consideren útil, i també de curiositat per aquells que vulguen saber-ne més sobre els nostres camins sense necessitat de moure's de casa. A més, a mi em valdrà per posar "sobre paper" les impressions de les excursions, que moltes vegades cauen en l'oblit passat un temps. També per intentar resoldre -si algú m'ajuda- alguns dels molts dubtes que li sorgeixen a una mentre camina. Començarem hui per la Marina Alta, concretament pel xicotet poble de l'Atzúvia, situat en la Vall de Pego.
Quant a la valoració del temps i la dificultat, crec que és quelcom relativament personal. Intentaré ser tan objectiva com puga, però advertisc que són rutes fetes a un pas mitjà (ni amb pressa ni de passeig) que ens permet gaudir del camí i aturar-nos de ves en quant.
Ruta circular: De l'Atzúvia al Pla de Miserà, les faldes del Xillidre, el Castell de Galliners i retorn a l'Atzúvia.
Distància: 10 km
Temps: 3h
Dificultat: Mitjana-Baixa
Aquesta caminada comença al poble de l'Atzúbia, un municipi de la Marina Alta de poc més de 700 habitants al qual podrem accedir fàcilment en cotxe des de Pego, com es veu a la imatge superior. El cotxe el podem aparcar a la carretera principal, i iniciarem la ruta des del camí asfaltat que hi ha al final del carrer La Font. La primera etapa serà de pujada, per tant cal agafar-ho amb calma i i gaudir de les vistes del poble i la Vall que aniran ampliant-se conforme anem pujant pel camí d'asfalt [Imatges 01 i 02]. La pujada fins al Pla del Miserà ens portarà prop d'una hora, i poc abans d'arribar-hi trobarem la Font de les Mallaes, només desviant-nos uns segons a l'esquerra del camí (ens ho marca un cartell amb el nom de la font). Al final de la costera, trobarem el pla, des d'on hi ha molt bones vistes i on podem aprofitar per parar a descansar uns minuts.
Imatge 01. Vistes a l'Atzúvia des de la pujada al Pla del Miserà
Imatge 02. Pujada al Pla del Miserà
Imatge 03. Pla del Miserà
Una vegada en el Pla del Miserà, seguirem el camí d'asfalt [Imatge 03] fins trobar-nos amb un encreuament de camins, i agafarem el que va cap a la dreta. Uns metres més endavant hi ha una senyal que marca totes les rutes que passen per allà. La nostra s'emmarca a partir d'ara dins del PR-CV 58, en direcció cap al Castell de Gallinera . A uns 500 metres de la senyal deixarem la carretera d'asfalt i agafarem un camí a la dreta [Imatge 04] fins arribar, uns 200 metres més endavant, a un bancal ple de colmenes. Just abans, a l'esquerra, ix la senda que ens portarà per baix de les parets del Xillibre fins al Castell de Gallinera [Imatge 05]. Aquesta part del camí és segurament la més perillosa però també la més interessant, amb vistes a tota la Vall. El camí és bastant estret i en alguns punts trobem el que a Sella es coneix com "rastrelleres": espais de despreniments on trossos relativament menuts de la roca s'obren pas des de dalt de la penya fins ben avall, i on correm el perill de caure si donem un pas en fals [Imatge 06].
Imatge 04. Agafem la senda que ix a la
dretade la imatge
Imatge 05. El Xillibre
Imatge 06. Rastrellera
Imatge 08. La Vall de Gallinera
Imatge 07. Pujada al Castell de
Gallinera
Una hora després d'haver eixit del Pla del Miserà, tot havent recorregut el Xillibre a l'ample, arribarem als peus del Castell de Gallinera. En aquest punt haurem de triar entre dues opcions: agafar la senda que, a mà dreta i seguint les indicacions del PR-CV 58 ens porta de nou cap a l'Atzúvia; o seguir apropant-nos al castell i agafar, un poc més endavant, l'estret camí que trobarem a mà esquerra just baix de les restes d'aquest [Imatge 07]. Cal saber que aquest tros de 15 minuts de camí és de dificultat alta: caldrà escalar un poc en algun tram per poder arribar a la part de dalt de les restes del castell. Això sí: paga la pena. Les vistes a l'altre costat cap a la Vall de Gallinera són espectaculars [Imatge 08]. No obstant, no haurem d'intentar fer aquest trosset camí amb xiquets o gent poc experimentada. En cas de pujar al castell, per a seguir la ruta cap a l'Atzúvia haurem de tornar enrere fins el darrer encreuament i agafar la senda que abans havíem deixat a mà dreta i ara trobarem a l'esquerra. Una pedra amb la senyal del PR ens marca el camí.
Imatge 09. Pou d'aigua
En aquest punt ens quedarà aproximadament una hora més per arribar de nou al punt de partida. Baixarem primer per una senda tortuosa i, en arribar a la terrassa amb vistes al poble i tota la Vall, en una curta desviació a mà dreta veure la teulada d'un pou del qual, en teoria, es pot beure (compte si l'aigua porta molt de temps estancada!) [Imatges 14]. Seguim baixant i, després d'una caseta blanca amb una gran figuera, trobarem la pista forestal que, tirant a mà esquerra, ens porta de nou cap a l'Atzúvia. En el camí de tornada passarem pel costat d'una gran bassa, punt des del qual podrem observar tot el camí que portem fet, ja que està just enfront del Xillibre [Imatge 15].
Anotacions personals: Aquesta ruta és interessant perquè passem per diferents tipus de camins i trobem vistes a diferents valls de la Marina Alta. Tota aquesta zona és molt completa quant a rutes i hi ha molts càmpings i cases rurals: pot ser una bona opció per aquells que volen passar uns quants dies caminant. A més, a només 15 minuts de l'Atzúvia en cotxe està el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva, una visita molt interessant també. Recomanacions: -Portar molta aigua perquè no en trobarem pel camí (només al pou cap al sisé quilòmetre, però advertisc que quan jo vaig anar l'aigua no estava bona). -No fer la ruta en dies de molt de sol i molta calor perquè no hi ha massa ombres, especialment en la part central del camí. -Mamprendre la ruta amb bona actitud i ganes de passar-ho bé!
He vingut a la part estreta de la platja, on estan les pedres on solíem anar i on vaig perdre unes de tantes arracades. He buscat la barca vella, que ja s'ha sedimentat i forma part del paisatge i, a mi, em serveix per recolzar l'esquena mentre escric. Fa olor a mar, este poble de pescadors -què coses, tu-. A mar salà, com en la que ens caguem sovint.
Mirava abans la immensitat de la mar des de la finestra i amb les ones m'arribaven molts records, segurament massa. En un intent d'esborrar-los de la ment, ara mire l'horitzó tot imaginant que hi ha algú a l'altra banda de la Mediterrània exactament igual que jo estic ací. Mirant l'aigua sense més. Deixant trencar les ones que tant diuen i alhora no diuen res. Buscant nosequè dins d'un mateix. El sol li pegarà de cara a aquella persona que, en el meu imaginari, està en la costa italiana. Ací ja comença a pondre's a la meua esquena i s'enceta la frescor de la nit d'agost que està a punt de caure. D'un agost que ja s'acaba i m'aboca -ens aboca- a la incertesa. D'un altre estiu carregat d'històries. Hem perdut tota seguretat i, potser és per això, una mínima maror ja ens desestabilitza. Però malgrat tot, sentir la mar encara em tranquilitza i em transmet la pau que abans buscàvem per estos racons.
Em pregunte si de vegades no volem menjar-nos el món amb massa ànsia. Cada dia em debatisc entre l'esperit lliure i rebel, i la pau de la costum i d'allò quotidià. Però, podré jo ser algun dia quotidiana i tindre una mínima, petita rutina? Deveres ho dubte, també respecte a estos maleïts i canviants sentiments. Mira la mar: tan quotidiana i tan salvatge alhora; tan rutinària i tan lliure, i amb mil secrets per descobrir, molts d'ells incomprensibles també. Però sembla que de nosaltres, de carn i ossos, i més bé terrenals, no s'espera que ens permetem eixos canvis d'estat -d'ànim en el nostre cas-.
En aquesta part estreta de la platja continua sense haver-hi massa gent. Segueixen les algues amuntonades, i estan també les mateixes pedres, que marquen el camí. I el far a l'altra punta, tot i que encara no hi he anat. Això, com tantes altres coses, ho tinc pendent. Però tard o d'hora tot arriba: mira la guitarra, que pensava que mai arribaria el dia d'aprendre'n i ara ja sé tocar "Viatge a Itaca". Viatge, sí, guitarrista. Com a Itaca, a un lloc imaginari, on qui sap si mai arribarem. Mentrestant, seguirem fent camí, com a la cançó.
Maria de la Pau Janer va escriure
Orient, Occident. Dues històries d’amor
quan es complien deu anys de la seua estrena com a escriptora. Era l’any 98
quan es publicava aquesta novel·la de l’autora mallorquina que, tot deixant a
banda les nostres divergències ideològiques, sempre m’ha ofrenat bons moments
de lectura, especialment a l’estiu. Perquè les històries de Janer són d’aquelles
que a mi m’agrada etiquetar com estiuenques, sempre amb un peu dins les seues
illes i de fàcil lectura. Agradables, tot i que no sempre amb final feliç. D’eixes
que no et fan pensar excessivament però tampoc t’avorreixen.
Orient, Occident. Dues històries d’amor ha estat l’última tria que
he fet d’aquesta escriptora, que m’ha ocupat bona part de l’estiu pel poc temps
que darrerament li dedique a la lectura. Com bé diu el títol, es tracta de dos
romanços situats l’un a Barcelona i l’altre a Palestina. Dues històries
diferents protagonitzades per personatges diferents, però plagades d’uns
paral·lelismes sorprenents i molt ben treballats. En Carles, un escriptor
mallorquí que viu a Barna i s’enamora de na Lara, l’amor de sa vida. N’Aixa,
una palestina de Jerusalem a qui li canvia la vida en conéixer en Tarik,
activista per la causa palestina que viu a la ciutat veïna de Betlem. No
obstant, el curs de la vida d’aquests quatre personatges es truncarà conforme
avancen les pàgines del llibre, tot portant-nos a un final inesperat en el qual
s’entrecreuen ambdues històries. Si haguera de posar especial èmfasi en alguna
cosa d’aquest llibre, ho faria en com d’aconseguits estan els paral·lelismes
entre les dues històries i també en el final, sens dubte sorprenent, si bé no
massa feliç. Aquesta novel·la té uns aires a la que Janer va escriure uns anys després i amb la qual va guanyar el Premi Planeta 2005, i que a mi em va tindre capficada fa dos estius: Passions Romanes. Es tracta una vegada més de l'amor difícil, truncat i amb olor a mort. Perquè com diu la cançó, "ses coses no són fàcils per ningú". No contaré més per no desvelar la història als lectors d’aquest
blog ni a ma mare, que ha decidit començar a llegir el llibre ara mateix.
Aquest escrit és també un intent
de reprendre les ressenyes que vaig anar escrivint durant molt de temps en els
meus blogs i que havia abandonat des de feia cosa d’un any.
Hui que Víctor s'ha emportat l'ordinador per arreglar-lo sembla que és el dia que més ganes tinc d'escriure al meu blog, després de tant de temps. Serà que quan tinc l'ordinador, la màquina em roba massa temps; també pot ser que tinc tantes coses a dir últimament que mai trobe el moment de començar, o que Pere ha représ hui el seu blog abandonat i m'ha fet enveja. No ho sé, però la qüestió és que ací em trobe, davant d'una llibreteta de quadrts i un boli de Bancaixa (que porta per lema "compromís social", imagina si té anys), escrivint com quan escrivia un diari fa ja molts anys.
Han canviat tantes coses en ma vida en els últims mesos que he hagut de deixar córrer el temps per assimilar-les, per assentar el cap mínimament. Fa un mes vaig arreplegar tot el que tenia a València i vaig tancar amb pany i clau la porta d'una etapa molt intensa però que, mai sabré si per sort o per desgràcia, ha acabat. Ara visc a Sella, on havia viscut sempre fins fa quatre anys, i en passar l'estiu la meua vida haurà de readaptar-se a les noves condicions del dia a dia del que ni fa carrera ni té faena (mai m'ha agradat això de ni-ni) en este poble.
Que ningú m'ho torne a preguntar, per favor: no, encara no sé què faré a partir de setembre. Un màster era una bona opció, però el sou d'una mare governanta (que no governa, sinó neteja) i el d'un pare la cristalleria del qual es debat cada dia entre la vida i la mort, no donen per a cobrir les elevades taxes de la universitat ni l'estada en una altra ciutat. I a vore qui es fia de les beques! (a qui, d'altra banda, he d'agrair quatre anys de carrera).
Així que amb tot això ací estic jo, entre treballs temporals que res tenen a veure amb la meua formació i un dubte immens sobre el meu futur, i amb la intenció d'exercir la professió de periodista a poc a poc i a petita escala pel meu propi compte, de moment. Ara m'han donat, com caiguda del cel, una plaça a la Universidad Mayor de Santiago de Chile per al 2014, per a seguir formant-me. Però lamentablement, i a pesar de les ganes que tinc d'anar-me'n, és més que probable que per la situació econòmica a casa i les escasses ajudes públiques no puga cursar-la. Ja veus, serà que els meus pares són d'aquell grup que va malgastar diners quan la cosa anava bé. No, senyor Rajoy?
Sense més, mentre passen els dies jo sóc feliç ací als peus de l'Aitana, amb una tranquil·litat i una pau que mai no hauria trobat a la ciutat, i amb un temps lliure que vinc buscant des del dia en què vaig entrar al BEA, jo crec. La música, la ràdio, l'escalada, la Font Major i la meua gent m'acompanyen en aquest nou viatge. Perquè sí, encara que estiga aturada (en doble sentit), mai deixe de fer camí. I per acabar, si em premeteu, em desitjaré molta sort per al futur. I a vosaltres també, és clar!
P.D: Ara he recordat que a casa hi havia també l'ordinador de mon pare, que va heretar de mi (sí, en açò de les noves tecnologies les herències van a l'inrevés). Bon estiu!
