dimarts, 13 de desembre del 2011

Entre llibres VII: "Cita a Sarajevo", de Fracesc Bayarri

L'any 1969 Vjekoslav Luburic és assassinat al poble de Carcaixent. El general croat, que per aquella altura ja feia uns anys que havia arribat a aquest poble de La Ribera Alta buscant refugi sota el franquisme, és mort a sa casa el mateix dia que Ilija Stanic, un iugoslau instaurat allà un temps enrere i amb qui Luburic mantenia una amistat molt propera, desapareix per sempre més del mapa. A partir d'aquest crim, del qual l'únic possible culpable en resulta Stanic, la policia, els serveis d'espionatge i la Interpol es dediquen a buscar-lo durant anys, sense cap mena d'èxit. Tot i això, Ilija Stanic, a qui la premsa franquista espanyola titlla d' "espia comunista enviat per la Iguoslàvia comunista de Tito" és designat com l'autor del crim. De l'assassinat no és dubta en cap moment que és de caire polític: Maks Luburic, com era conegut el general croat, havia estat al comandant d'un dels camps d'estermini a l'estat croata pronazi i havia portat a terme pràctiques molt bèsties amb els reclusos. Tant que alguns el calificaven de "sàdic extrem" i "malalt mental".   

Aquest és el punt de partida del darrer llibre que he llegit, Cita a Sarajevo, del periodista valencià Francesc Bayarri. L'autor, tres dècades després del curiós crim de Carcaixent, es proposa descobrir la vertadera història i s'embarca cap a Sarajevo per encontrar aquell que tothom va assenyalar com el culpable del crim. El llibre és, així, el resultat d'un gran treball periodístic d'investigació que es tradueix en una història captivadora i de gran interés públic i històric. Bayarri, que arriba a la capital del complex estat de Bòsnia i Hercegovina a l'estiu del 2003, troba Ilija Stanic i aconsegueix una entrevista amb ell. Amb l'Ilija Stanic que ni la policia, ni els serveis d'espionatge ni la Interpol havien sigut capaços de trobar. El pressumpte autor del crim, que ja ha prescrit, li confessa que ha tingut moltes altres ocasions de contar la veritat però que aquell és el moment adequat, amb un periodista de la terra on va ocórrer tot allò, que és la que realment ha de conéixer què va passar. El "revolucionari croat" -així és com ell s'autodenomina- li relata la història amb pèls i senyals, primer a Sarajevo i un temps més tard a València. Trenta-quatre anys després de la mort de Luburic, qui encara hui en dia té una estàtua al cementiri de Carcaixent, un periodista valencià aconsegueix saber la veritat. O no. 

Crim a Sarajevo és un llibre que m'ha fet capficar-me des del principi. El periodista ens fa entrar en la història com si fórem nosaltres mateixos els que hi som a aquell Sarajevo encara devastat per la guerra, descrit al més mínim detall, i ens fa estar en un ai en tot moment. Ens sorprén també, ja que sempre tendim a pensar que les històries de pel·lícula només passen lluny de nosaltres. Llegint Bayarri, un home a qui no conec personalment però a qui he vist vàries vegades i em resulta proper, pel fet de ser valencià, periodista, treballar a la UV i haver llegit algun altre llibre d'ell, m'és encara més fàcil posar-me en la seua pell i imaginar-me'l a un país desconegut, una llengua desconeguda i diverses cultures desconegudes, en busca d'un autèntic desconegut que li fera de protagonista. Allò que sembla utòpic es fa real, i Bayarri aconsegueix el que busca. Al final del llibre, però, l'autor farà una reflexió sobre si ha aconseguit realment el que volia i si certament ha descobert la veritat de la història del crim de Carcaixent. No obstant, siga com siga -segurament mai no ho sabrem- d'aquell gran treball d'investigació en queda aquest gran assaig periodístic. 

El llibre me'l vaig comprar perquè ens l'havien recomanat vàries vegades a la Universitat, alguns professors com Francesc A. Martínez. La veritat és que la recomanació era encertada: a banda de que és agradable de llegir, és interessant per a motivar els futurs periodistes, per mostrar-nos un bon treball d'investigació i per fer-nos vore que també nosaltres podem fer grans descobriments. I ja que això va de la Universitat, aprofite per dir que he publicat una ressenya del llibre "Viure sense el meu fill", de Josep Gironés, en l'últim número de la revista Caràcters de la UV, una revista de llibres.



dimecres, 30 de novembre del 2011

També tu ets Lisboa, rapariga

Lisboa és passejar pels carrers i trobar un mirador des d'on deixar volar els pensaments al so d'una guitarra, el glop d'una cerveija i la veus dels amics, quan cau el sol. Lisboa és mirar per la janela trencada i vore el cel ben clar, i en tornar a mirar trobar-lo gris i deixant caure aigua a litres. És pujar i baixar escales i costeres per a anar a qualsevol lloc. I riure's en tractar de pujar-les mentre un riu de pluja fa un efecte cascada pels escalons. Lisboa és, també, anar al Bacalhoeiro a escoltar música diferent, vore pel·lícules rares o simplement xarrar amb la gent. Caminar pels carrers d'Alfama i acabar en un bar escolant fado. Lisboa és mirar la pantalla de la parada d'autobusos i saber que els minuts d'espera que hi posa estan, sí o sí, malament. És esperar inútilment davant d'un tot de semàfors vermells en un encreuament, o que un cotxe et pite perquè el teu semàfor s'ha posat en roig quan estaves a mig camí. És agafar l'elèctric des del cementiri de Prazeres fins a Martím Moniz, dinar a la Casa do Alentejo mentre un vell fa foc i ens deixa tot pudorosos a fum. És, també, que la boca de metro s'ompla del fum dels castanyers, que esperen just fora, o que conforme cauen les primeres gotes d'aigua apareguen els homes que vénen paraigües dins del metro. 

Lisboa són moltes i moltes coses, ja saps. Però des de ja fa un temps, Lisboa ets també tu, rapariga de cabelos crespos. I amb tu, Lisboa és mirar-se des de lluny i somriure. O també des de prop, tant fa. És ballar música reggea o escoltar Silvio Rodríguez, sentir amb gust la música que ix de la teua habitació. És posar una rentadora i que la meua roba es tinya dels colors de la teua, portar les mateixes sandàlies o comprar-nos les mateixes botes. Veure Cuéntame i donar-nos cops amb tots els mobles de la casa -i mira que n'hi ha pocs-. És prendre un café entre confessions en la terrasseta d'un bar mirant com plou a cànters. O fer-se una cervesa a l'Avenida i marejar-nos després del tercer glop. És positivisme, Lisboa, sempre felicitat, amb tu. Provar d'escalar, banyar-se entre les roques de Cascais. És tenir companyia sempre que es necessita, anar al metge i iniciar una conversa sobre la sanitat de copagament amb les treballadores. Patir inútilment, preocupar-se per tonteries. Parlar en acabar de sopar, tu amb un cigarret a la mà, jo amb un te amb mel. I parlant de mel, Lisboa és fer poma amb mel, o llet amb mel, o cullerades de mel. És descobrir-nos ràpidament, però alhora a poc a poc, amb detalls. Anar a una manifestació i acabar cantant cançons revolucionàries en portugués, o passejar pel riu quan ja s'ha fet de nit i no es veu absolutament res. Criticar a la dreta i salvar el món amb quatre arguments, tindre la solució a tots els problemes. Parlar de filologia i de nacionalisme, i descobrir que al nord i al sud no som tan diferents. És decidir anar a la Cinemateca, al Teatro do Bairro o al cine ordinari d'un moment a un altre. O simplement, és asseure'm al teu llit i que m'expliques com t'ha anat el dia, que era plujós i fred, i ara que has arribat a casa és un poc més dolç.

I passe el que passe d'ara endavant, tu sempre seràs una important part de la meua Lisboa. Sort d'haver-te conegut aquella nit a la Praça Camões i d'haver-me canviat de casa al poc temps. Els canvis, de vegades, ens fan molt feliços, ja ho saps. 



dimarts, 22 de novembre del 2011

La ignorància de l'immigrant

Ara que estic fora de casa sé el que és sentir-se un estranger. Estragera, millor dit. Bé, l'altre dia al metge em van classificar en l'arxiu dels immigrants, i ben pensat és el que sóc jo ací, tot i que sempre diguem "estranger" o "erasmus", perquè sembla que la paraula "immigrant" té una connotació negativa. 


Sentir-se estranger (o immigrant, tant fa) té coses bones i dolentes. En el moment en què poses els peus en l'aeroport d'un país veí no et planteges que anar a viure-hi uns mesos no és com estar de vacances. Que t'hauràs de fer al ritme de vida d'allà, que hauràs d'adoptar les seues normes i lleis, tindre una targeta sanitària europea, dir que eres espanyola; que això de parlar per senyes et valdrà per uns dies, però que poc a poc hauràs d'aprendre un nou idioma, una nova cultura. En definitiva, que d'alguna manera hauràs de deixar enrere tots els prejudicis i obrir-te a participar d'una nova forma de vida que, ara, serà també la teua. I realment, què millor que intentar viure com un portugués més per a conéixer a la perfecció la seua cultura? També era eixe el meu propòsit quan vaig triar fer un erasmus, així que això intente fer ara que estic ací.

Una de les coses més importants per a entendre bé una cultura és conéixer la seua llengua. El llenguatge determina fins i tot la manera de pensar; la forma en què es construeixen les frases està totalment relacionada amb la manera en què es pensa. Així que un dels meus principals objectius era aprendre portugués. A l'espera que començara el curs que ens havien de fer als Erasmus a la universitat (sembla que començarà demà, ja era hora!), he fet algun intent curs per Internet i he tractat de tindre les orelles teses per a aprendre a base de sentir parlar a la gent. Una altra bona manera d'aprendre, vaig pensar, seria llegint. Així que fa poc em vaig encaminar cap a l'FNAC per a comprar algun llibre. Després de llegir uns quants títols, em vaig decidir per Portugués Suave, romance de Margarida Rabelo Pinto.

Quins factors ens influeixen a l'hora de triar un llibre, em pregunte ara. Em vaig fixar en aquella novel·la (he aprés que "romance" en portugués no vol dir "història d'amor", sinó "novel·la") perquè em va cridar atenció el nom. Portugués suave...uau, no? És tan dolcet... Vaig llegir el resum, i semblava una història interessant: distintes generacions de dones d'una família portuguesa que parlaven de la seua vida i descobrien secrets. Després de fullejar-la vaig vore que no seria difícil de llegir i, sense saber-ne res de l'autora, vaig decidir invertir setze dels meus preciats euros en aquell llibre, que pareixia que em salvaria del meu portugués de carrer. Mira que n'hi havia per allà al costat tota una col·lecció de José Saramago, però Portugués Suave sonava millor -ignorant...-. El vaig començar a llegir, i bé, no em va enganxar, no li trobava un transfons massa interessant, però he de confessar que havia posat tanta fe en aquell llibre que el llegia amb ganes de saber-ne més, d'aprendre paraules noves, i ni tan sols em vaig parar a analitzar-lo. Portugués Suave va resultar ser la marca d'un tabac que existia a Portugal fa unes dècades, i la novel·la sí que era una espècie de romance, tal i com nosaltres ho entenem. 

Bé, com que vaig amb el llibre a tot arreu, l'altre dia me'l van vore unes amigues portugueses. La cara que va fer Patrícia en vore el llibre no em va agradar molt. "Não gostas?". "Não, não gosto da autora". Em va explicar que era una dona que apareixia molt a la premsa rosa (pel que vaig entendre). "Sí, será como leerse un libro de Ana Rosa Quintana en España", va apuntar per a rematar la meua amiga Lucía, de Terol. Bé, crec que no calen més explicacions: he deixat de llegir el llibre, el Portugués Suave ha perdut tot l'interés que tenia a l'estant de l'FNAC abans de saber-ne res sobre ell.


dijous, 10 de novembre del 2011

Lisboa, cidade bonita

Últimament a Lisboa plou molt. Plou dia rere dia, descansant-ne algun, i d'una manera bastant agressiva. Això, sumat al vent atlàntic, de vegades fa por. Però açò és Portugal. Nosequi ens ha contat que fa uns anys va estar setanta dies seguits ploent, així que ens haurem d'acostumar. Una vegada superada la incipient depressió per la pluja, una vegada ja ens hem fet a la idea que això és el que hi ha i que, amb un bon paraigües i un bon abric, tampoc està tan malament, seguir descobrint Lisboa és el millor que podem fer. I si torna a eixir el sol, doncs somriurem i gaudirem dels colors que ens ofereix la ciutat.

Hui ha eixit. Encara queden mil racons per visitar, però què millor que, quan disposa de poc temps, eixir a conéixer el barri propi. Un barri proper al riu i on el sol es pon més tard, ja que queda a la part oest de la ciutat. En passejar pels carrers, es descobreix que és un barri qualsevol, com molts altres, amb un parell d'esglésies, un parell de miradors, cases caient-se, raconets en tots els carrers, i de repent un parell de places àmplies i boniques. I un museu, és clar. És l'encant d'aquesta ciutat, on pots per una banda de cel pots vore el color rosat de l'ocàs i per l'altre es presenta imponent una lluna plena; molt plena. 


 Comença a fer-se fosc, i els carrers s'omplen de gent que aprofita per fer l'últim passeig o la compra. Des del mirador que hi ha a la rua das Janelas Verdes es pot vore com alguns aprofiten el bon temps per a córrer pel passeig del riu, ample i separat de la resta de la ciutat per les vies del tren. Les dones majors parlen de finestra a finestra, i algunes d'elles ixen a arreplegar la roba que tenien estesa al carrer. En passar per costat d'una casa de color groc m'he d'apartar de la vorera, perquè la roba que penja d'uns fils de la façana em tapa el camí. Pense que la tinc tan a prop que fins i tot podria emportar-me alguna peça, però díficilment passarà això a Lisboa, perquè al contrari del que es puga pensar els portuguesos són gent bastant honesta. 



Les campanes de l'Església marquen les sis. És hora de tornar cap a casa, ja és pràcticament de nit. El dia, ací, acaba molt més prompte, i Lisboa és diferent quan perd els seus colors. No pitjor, només diferent. I per tornar a casa, en aquest barri, cal pujar escales, ho mires per on ho mires, arribes per on arribes. Caminant-lo, reflexionava que no està fet per a persones amb cadira de rodes (bé, la ciutat en general no està gens adaptada per a això). I al capdamunt de les escales i un parell de costeres, la casa. En caure els últims tocs rossats del cel, és l'hora de fer el sopar. Sí, tan prompte. Però la majoria no ens hem acostumat. Nosaltres berenarem, ja que a la Universitat hem dinat a les 12.30 i ja tenim fam. I després, mentre intentem cuinar alguna cosa de profit, entre cerveses, algú dir: ai Lisboa, cidade bonita.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Entre llibre VI: "Lo que sé de los hombrecillos", de Juan José Millás, i "Nosaltres, exvalencians", coordinat per Toni Mollà


Lisboa olora a suavizant de roba

Les hores que passe al transport públic ací em fan devorar llibres a una velocitat considerable. Lisboa, que és una ciutat que encara manté l'olor del suavizant als carrers, perquè la gent estén la roba cap a fora de casa; Lisboa, deia, és una ciutat costeruda i relativament gran, per tant el metro i els autobusos fan un bon paper. Per anar a la uni, ara, tarde quaranta minuts entre bus, metro i caminar. Els llibres em fan una gran companyia.


Vaig acabar ja fa temps Lo que sé de los hombrecillos, de Juan José Millás. M'havia arribat també amb aquella oferta del Círculo de Lectores, de tres llibres per sis euros. Me l'imaginava d'una altra manera, només coneixia a Millás en la seua versió de columnista, i creia que el llibre seria un recull  d'aquests. Però no, és un llibre de ficció, no massa gros, amb una portada de color taronja cridaner (en l'edició del Círculo) amb mini-homenets rondant entre les lletres del títol. És una novel·la que ens deixa vore el món des de dues perspectives diferents: la d'un home real, periodista, professor d'universitat i amb una vida ben formada i tranquil·la -home que podria ser el propi Millás-, i la d'un homenet fet amb la mateixa sang que el gran però que viu en una altra dimensió. Que pot fer complir tots els seus desitjos i només viu per a gaudir del sexe, drogues diverses i altres plaers, com ara matar. La connexió entre aquests dos personatges farà que la vida del real es transtoque durant un temps, modificant la tranquil·litat que regnava en sa casa. 

No m'ha impressionat, però és entretingut. La veritat és que Juan José Millás m'agrada més en la seua versió de columnista, la que ja coneixia de feia temps, però tampoc puc jutjar-lo per un llibre. Si més no, és un llibre per fer-nos reflexionar sobre el perill de voler aconseguir tot allò que desitgem. Una divertida història de ficció que ens fa riure sovint.
En acabar la novel·la de Millás, vaig començar Nosaltres, exvalencians. M'havia arribat de la mà de Marc, que abans de vindre-me'n cap ací em va carregar amb llibres d'un cert talant nacionalista, crec jo que amb la intenció que no em desapegara de la terreta. També m'havia deixat Nosaltres, els valencians, l'alabada obra de Joan Fuster, que he de confessar que vaig començar quan encara estava a Sella i no vaig poder acabar. És molt densa, aniré llegint-la poc a poc. 

Nosaltres, exvalencians, coordinada pel periodista Toni Mollà, qui ha sigut el meu professor, porta per subtítol "Catalunya vista des de baix", i a la portada es poden vore els sis autors de l'obra (Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal, Manuel Jardí), tots valencians de socarrel, contemplant des dels peus a una espècia de Marylin Monroe amb la falda a l'aire, cosa que li deixa a la vista unes bragues amb la quatribarrada. Doncs bé, els autors, que diuen que es consideren exvalencians perquè estan farts de ser encaixats, de bon grat o per força, amb els estereotips que s'alimenten dels valencians, fan diverses anàlisis de situacions distintes del País Valencià. Un capítol per autor, parlen de les relacions de l'anomenat Sud amb Catalunya, parlen dels escàndols i plats bruts del tant estimat dins del rollet nacionalista Eliseu Climent, de com va ser la Transició, de la formació del PSPV i les relacions d'aquests amb el PSOE, així com moltes aportacions sobre la identitat dels valencians. 

Sense qüestionar l'obra de Fuster ni tan sols fer-ne un anàlisi d'aquesta, els autors sí que la prenen com a base per a alguns dels seus arguments. I és que tots ells formen part d'aquella generació de valencians que es van formar sota el fenòmen del fusterianisme, d'aquells que per primera vegada després d'un franquisme cruent es preguntaven qui eren i d'on venien. L'obra és, sens dubte, un interessant anàlisi i coneixement de sis visions diferents -i no tan diferents- de la identitat dels valencians i alguns dels problemes que ens envolten (es va escriure a l'any 2005, i els problemes són si fa o no fa els mateixos que en l'actualitat). La recomane a tots aquells valencians amb cert interés per aquest tema. A més, està escrita amb l'humor que ens caracteritza, sobretot el capítol de Piera, per tant es fa amè llegir-la. Deixe ací un fragment de la contraportada. 

Reneguem de l'ampli espectre de tòpics compresos entre el meninfotisme i una jovialitat meridional mai no demostrada -malgrat els esforços d'autors de molta anomenada-, i el tortuós imaginari del català exiliat que sospira pel retorn a la pàtria "nord enllà". 
No ens reconeixem en cap de les caricatures nacionals que s'han imposat com a models durant els últims trenta anys. Renuncien doncs a la nostra condició de valencians i declarem inaugurada la pàtria del exvalencians, oberta de bat a bat a tots aquells que se senten damnificats pel penós procés polític, cultura i social que s'esdevé des de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Volem recuperar l'arquetip original i començar de nou. I si no pot ser, organitzar un èxode urgent i necessari "nord enllà", és a dir, cap a Suècia.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Quan totes les cançons sonen bé

Hi ha una cosa que em soprén i alhora em desagrada de les cançons. I és que segons el moment en què les escoltes, poden sonar d'una manera o d'una altra, fer-te sentir millor o pitjor. Creiem alguns que les balades d'amor sempre ens farien plorar i que la música de discoteca mai no ens deixaria estar quiets, però allò cert és que depenent de l'instant en què escoltem una cançó, els efectes que produeix en nosaltres canvien totalment. 

Ho pensava tot això l'altre dia, quan ni tan sols la millor rumba de La Troba Kung-Fú aconseguia alçar-me l'ànim. Anava pel carrer, passant una cançó rere l'altra en mode aleatori, i cap no m'agradava. "Merda de música", vaig pensar. Ho pensava hui també, però, quan tornava a casa sentint La Gossa Sorda i qualsevol melodia em feia sentir bé, feliç. La conclusió, doncs, és que és major l'efecte del meu estat d'ànim sobre la música, que el de la música sobre el meu estat d'ànim.

Doncs el que deia: que hui totes les cançons em sonaven bé. Igual que tots els paisatges em semblaven bonics. En eixir de l'Escola Superior de Comunicaçao Social, he observat les magnífiques vistes de Benfica que hi ha, i durant el camí de tornada a casa he fet cada pas d'una manera distinta. Era, segurament, l'última vegada que el feia, aquest camí. I és que dins dels canvis, també hi ha canvis, i hui he canviat de casa. 

Trobar el barri de Lapa amb cotxe no ha sigut fàcil, però entre converses en les quals destronàvem el nostre tan estimat estat espanyol, al qual no esperàvem que hores després ETA donara una notícia tan important, hem arribat. Carrers sinuosos, estrets i, per descomptat, amb les típiques baldoses portugueses. Aquestes baldoses tan encantadores però alhora punyeteres, que sempre falten en algun tram de la vorera, i per tant és impossible arrastrar la maleta amb normalitat. Però bé, això és Lisboa, i això és també el seu encant. Com també ho són les precioses vistes que hi ha des de tot arreu: caminant per Lapa a les hores en què es pon el sol, hi queda una imatge preciosa del Pont 25 d'abril i el riu. 

Ací, la casa ja no és tan multicultural. No obstant -he de confesar- això m'alegra: els meus recursos en anglés començaven a esgotar-se. A més, poder parlar català a casa, com sempre, també s'agraeix. Ara, en despertar-me pels matins em saludaran dos cabelleres rissades amb qui tinc el gust de compartir el nou habitatge i amb qui espere guadir d'una agradable convivència. Demà, per a més inri, una altra cabellera rissada vindrà de visita a aquesta casa. 

Potser és per aquest conjunt de cabelleres que hui totes les cançons em sonaven bé. I de totes les cançons, em quede amb aquesta. Perquè s'acaba el temps. El temps que ens queda per vore'ns. 




diumenge, 9 d’octubre del 2011

Les coses dolces de Lisboa

Lisboa és una ciutat dolça. És càlida i colorida, gran però acollidora. Té molts parcs i espais on sentar-se tranquil·lament a deixar passar el temps, moltes costeres per recórrer, molts monuments per visitar. Lisboa és una ciutat per a vore-la amb temps, per a conéixer-la a fons, per a recórrer els seus barris. Amb l'ànsia de vore tots els racons, esta vesprada m'he encaminat cap a un d'aquests barris, amb uns quants mapes i una espècie de ruta ben marcada amb tot el que havia de vore. Sola, que de vegades això també va bé. Autobús 711 i cap allà.

Vistes des del mirador de Santa Justa


Doncs bé. És admirable com de curiosa és la vida, que el dia que més t'ho prepares tot et sorgeix algun imprevist que et canvia els plans. Caminant pels carrers lisboetes (perduda algunes vegades), pels qual has d'anar amb compte de no relliscar amb les característiques baldoses que omplen todas as ruas de la dolça ciutat, he anat a parar a un parc ben gran i bonic on molta gent aprofitava el càlid diumenge per passar l'estona, donar-se petons o passejar els seus respectius animals (Parque da Estrela). M'ha agradat, i en lloc de passar de llarg buscant una catedral propera que tenia previst visitar, he decidit pegar una volta per dins del parc. A mig camí, una música sonava de no massa lluny, una música en portugués que m'ha picat la curiositat i m'ha fet apropar-me fins on s'estava emetent el so. Un violí, un teclat i un parell d'instruments de percussió, sumats a la veu d'una portuguesa autèntica, animaven la vesprada a tots aquells que havien volgut sumar-se a ballar. Un home explicava al personal com es faria cada ball: braç dret ací, cama esquerra cap allà, mitja volta i tornem a començar.I així, molta gent ballava en parella o en solitari al costat d'un preciós llac ple d'ànecs. M'ha sobtat molt la imatge. M'ha recordat a la pel·lícula de Bergman que vam veure l'altre dia a la cinemateca -un altre tema per escriure, la gran activitat cultural que hi ha a Lisboa-, ja que això de ballar en les places sembla quelcom una mica oblidat i antic. Que sí, it's nice, però ja no ho fem. 



No sé per què, observar aquella estampa m'ha produït una alegria inexplicable. Somreia mentre mirava la gent ballar, amb unes ganes boges d'eixir a la pista jo també. No tenia parella, em feia vergonya, però cada vegada m'apropava més. Finalment he ataüllat un home que tampoc no tenia parella i se li veia la intenció de voler ballar, i li he fet una petita senyal per preguntar-li si volia daçar comigo. I sí, volia. Així que minuts després d'aterrar en aquell preciós espai verd, m'he trobat ballant una espècie de vals amb un portugués un tant estrany que no coneixia de res, mentre els músics tocaven i la gent mirava l'espectacle. És inexplicable la felicitat que m'ha produït aquest insignificant fet un diumenge de vesprada.

I és que això és el que té Lisboa, que és molt dolça. És dolça quan de repent passen coses així, és dolça quan cau el sol i té una llum molt especial que mai abans havia vist enlloc, també quan et perds pels carrers estrets, quan hi ha músics tocant per qualsevol racó, quan, a cada dues passes (mai planes, sempre costera amunt o avall), hi trobes un mirador que t'ofereix unes vistes espectaculars, quan les campanes de la catedral fan una música muito bela. Quan, tot i que és gran, et trobes un amic en el metro, quan comences a conéixer els veïns del teu carrer, quan el xic de la gasolinera on compres el periòdic et somriu, quan sents parlar portugués... I la de dolçors lisboetes que em queden per descobrir, pense jo!

El color de Lisboa quan es pon el sol

divendres, 7 d’octubre del 2011

Entre llibres IV i V: "Todo es silencio", de Manuel Rivas, i "Palestina. Ocupación y resistencia", de Salah Jamal

Manuel Rivas
Amb l'habitual costum de llegir sempre que viatge, just quan me'n venia cap a Lisboa vaig començar el llibre Todo es silencio, de Manuel Rivas. Aquest llibre va arribar a mi a través d'una oferta del Círculo de Lectores (molt interessant, 3 llibres per 6 euros), sense saber-ne massa de què anava ni tampoc del seu autor. A Rivas el coneixia pel seus articles a El País, tot i que ara també sé que és l'autor d'obres tan interessants com per exemple La lengua de las mariposas ("A lingua das bolboretas" en gallec, llengua en la qual està escrita originalment). Però la veritat és que més enllà de la meua ignorància respecte a l'autor, Manuel Rivas és un dels més importants escriptors en llengua gallega en l'actualitat. No hauria sigut mala idea intentar llegir l'obra en galeg, ara que estic a Lisboa, però ho vaig pensar tard.

Todo es silencio ("Todo é silencio") és una novel·la situada en la ciutat imaginària de Noitía, a la costa atlàntica, i que transcorre des dels inicis la dictadura franquista fins fa un parell de dècades, aproximadamanet. Al petit poble, són les ones les que marquen el ritme de la vida, ja que la majoria dels seus ciutadans hi treballen a la mar. Però no sempre com a mariners: la història que pausadament ens narra Rivas tracta el tema del contrabandisme a través de les aigües, un fet conegut i molt present en les costes de les terres galegues. 

A Noitía, hi ha un dit que tothom coneix, i del qual en fa especial gala un dels protagonistes, el gran Mariscal: "Os habent, et non loquentur. Oculos habent, et non videbunt. Aures habent, et non audient. Manus habent, et non palpabunt". És a dir: Tenen boca i no parlen. Tenen ulls i no veuen. Tenen oïts i no escolten. Tenen mans i no palpen. Quan al parlar et jugues la vida, tot és silenci. D'aquest gran dit, que ens porta al títol de la història, naixen els principals fets de la novel·la que transcorreran a través de tres joves protagonistes, que també es faran grans i comprendran el que els explicava Mariscal a la sorra de la platja quan encara eren massa menuts per a comprendre els jocs de la costa galega.



La història m'ha agradat molt. Contada de manera pausada i tranquil·la, sempre marcada pel ritme de les ones, ens fa transportar-nos a les costes atlàntiques, a les terres de boira i pluja, als pobles costers de la Galícia d'unes dècades enrere. Transmet una pau gran, tot i que la història té un cert toc policíac i de novel·la negra que ens fa capficar-nos i estar pendents de què passarà després. És cert també que hi ha alguns moments en què l'excessiva intriga que l'autor li vol donar a l'obra fa difícil la comprensió dels fets, però al final s'acaba intuint tot. 

En acabar la novel·la de Rivas, fa uns dies, vaig encetar el petit llibre Palestina. Ocupación y Resistencia, de Salah Jamal. Com bé explica l'autor a la contraportada, aquest és un llibre que tracta d'esclarir i explicar els principals esdeveniments que han portat Palestina a la situació actual. Dia rere dia apareixen notícies als mitjans de comunicació que en parlen del tema, i moltes vegades, aquells que no fa tant que hem vingut al món, no sabem massa bé com va començar tot i en què es basen els problemes actuals. Salah Jamal, barcelonés d'origen palestí que és professor de Diversitat Cultural, explica de manera molt clara, senzilla i esquemàtica quines foren les raons que portaren al conflicte Israel-Palestina, així com tot allò que l'ha envoltat des que es va iniciar, en realitat ja fa més d'un segle. 

Jo no en sabia massa del tema i la veritat és que m'ha agradat molt. No és cap novel·la, no és un llibre per gaudir, però serveix per a fer un cop d'ull als problemes d'aquestes terres de l'Orient i per posar cadascú al lloc que li correspon. Per fer una reflexió sobre el paper d'algunes de les organitzacions internacionals i sobre la impunitat que tenen alguns països per a fer el que els done la gana, tot salvant les normes universals i morals. Per a aquells que volgueu tindre una idea general i clara sobre el conflicte, és molt recomanable i molt fàcil de llegir. 

dijous, 29 de setembre del 2011

Cascais, on el sol es pon per la mar

No fa massa que vaig arribar, però la veritat és que ja ho estranye tot. És difícil haver de parlar sempre en altres llengües (beneïts els moments en què et trobes algun valencià/català), és complicat no estranyar-te. Però més enllà de tot allò que estranye, estic descobrint moltes coses que em fan gaudir molt i aprofitar cada instant al màxim. La vida, de vegades, ens dóna petits regals que hem d'aprofitar. O més bé hem d'intentar convertir molts moments en petits regals. Un d'aquests podria ser Cascais.

Ací, sembla que els plans naixen d'un moment a un altre. De repent estàs  acasa, asseguda, sense res que fer, i algú et proposa un plan. Que no t'agrada? Continues a casa. Que t'agrada? Doncs vas. Més o menys així va sorgir la idea d'anar a Cascais a escalar ahir. Cascais és un poble de la costa portuguesa, molt proper a Lisboa, al qual s'hi pot anar en tren. Encara que molts creuen que Lisboa té mar, el que realment té és riu, el riu Tejo (Tajo per a nosaltres), i per tant encara no havia vist la mar des que estava ací. I m'abellia. Més tard, asseguda mirant-la, pensava (i intentava explicar-li al meu company norueg) que no seria capaç de viure sense la mar, que no m'imaginava vivint enmig de l'Espanya profunda on s'han de fer vore dos-cents quilòmetres per veure l'aigua salada.



Quan arribes a Cascais i vas caminant cap a la zona on s'escala, el paisatge és molt bonic. Creues pel port, tot ple de barques de colors, i t'encares amb un tot de penya-segats que donen a l'oceà atlàntic, que en aquell moment està més o menys en el seu punt àlgid, ben amunt. Continues caminant i passes per zones relativament riques (pel que vaig poder vore Cascais és un lloc on molta gent va a estiuejar), i et trobes amb molt turistes que aprofiten els darrers dies de calor (perquè encara en fa molta, de calor, pel sud de Portugal) per anar a la platja o fer una passejada pel port. Més enllà alguns barets, com el que nosaltres solem anomenar xiringuitos, obrin pas a caminets que porten a la platja. La Boca do Inferno et saluda al teu pas, on es concentren uns quants turistes (és del més turístic que té el poble). I al final del camí, unes escaletes estretes i empinades et porten a un lloc de roques escampades per tot arreu, algunes d'elles tacades de magnesi, on s'hi pot fer boulder. Entre les roques, alguns banyistes aprofiten per prendre el sol, com si de sargantanes es tractés, estirades damunt les pedres.




La veritat és que cada vegada crec més en allò de mente sana i corpore sano. És increïble com de feliç em pot fer de vegades anar a escalar. Ni que siga amb algú que no conec i amb qui em costa comunicar-me (ara me n'adone de veres: quina merda d'educació d'anglés tenim a l'estat espanyol!). Intentar pujar quatre roques, aconseguir-ho en tres, deixar-me caure damunt del crashpad i, finalment, acabar mullant les mans en l'aigua i mirant com baixa la marea utilitzan el mateix crashpad a mode de sofà. Em crida també molt l'atenció com descendeix l'aigua: és increïble, i tant diferent del mediterrani...

Quan et disposes a marxar, el sol està a punt de tocar l'aigua. És preciós, també, vore com es pon per la mar. A les nostres terres és una imatge inusual, i potser per això encara té més encant. Mires i remies la mar, i t'estranyes de com tot allò que feia un parell d'hores estava ben cobert d'aigua ara és totalment sec. Camines per damunt les pedres descalça , t'asseus i lliges una estona. I mentre ho fas de prop sona un "ouch". I és que les roques de Cascais son puntiagudes i fan mal a la mà, i ni tan sols el norueg, que està fort com un roure, ho pot suportar. Reculls les coses, mires el paisatge per darrera vegada (hui, perquè esperes tornar prompte) i t'encamines de nou cap al port, que està al costat de l'estació de tren. De tornada, els camins tenen un altre color, el color de la posta de sol. La gent et mira estrany, perquè el teu company porta una colxoneta enganxada a l'esquena, però no t'importa, perquè després d'escalar, normalment, ets molt felíç. Així que seguixes caminant i parlant de banalitats en una espècie de llengua esperanto (una barreja d'anglés, castellà i portugués, amb tocs de català i norueg). Arribes a Lisboa i ja és fosc, però la ciutat encara és viva. Et perds entre metros i autobusos (literalment, et perds), però finalment arribes a casa sana i salva, on un grapat de persones de diferents nacionalitats (búlgares, indis i portuguesos) t'esperen per a sopar.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Saleres, eixe gran complex urbanístic

Amb l'ànsia d'aprofitar els últims dies al meu poble i donada la sol·litud que n'hi ha -pròpia de setembre entre setmana-, aquesta vesprada m'he decidit a pegar una volteta amb Quimet. Hem anat pel Bolillo, sense tindre clara la destinació, i caminant caminant ens hem trobat cara a cara amb l'entrada al que a hores d'ara hauria de ser un complex urbanístic que quasi doblaria la població de Sella. Per sort o per desgràcia, segons per a qui, tot allò només ha quedat en quatre carrers d'asfalt i moltes faroles. I cara a cara amb "allò", m'ha picat la curiositat: mai m'havia passejat completament la "urbanització", així que fent-li burla al cartell que, en un perfecte castellà, diu: "Prohibido el paso a cualquier persona ajena a la obra", he entrat cap a dins a indagar per aquelles terres. 

La veritat és que la visió n'és desoladora, més si recordem que eixos bancals ara tenyits d'asfalt eren fa uns anys camps preciosos d'ametlers, que en arribar febrer li donaven un color preciós al poble. Però bé, ara ja no hi podem fer res. En caminar entre aquells blocs d'algeps i pedres que s'han després de la muntanya, em venen un fum de coses al cap. Anem per parts.



La primera de totes és: on pensaven construir les cases? Perdoneu la meua ignorància arquitectònica i enginyera, però per més que mire i remire no entenc on dimonis s'anaven a col·locar les vivendes. I no estic de conya, és per a mi un misteri. Potser algú me'l pot resoldre. Anaven enmig del carrer i no passarien cotxes, només gent per les voreres? Anaven encaixades dins la muntanya, com si es tractés d'unes cases-cova molt rústiques? O tal volta eren cases de dos metre de profunditat i molt, molt altes?

En segon lloc, em sobta la imatge de Saleres, la casa. Bé, de la casa no perquè ja no hi és, però sí l'espai on estava situada. Recorde els darrers anys de la seua existència quan, nosaltres, menuts, anàvem a jugar de nit, i ens feia una por de mil dimonis. Ens inventàvem històries, i fugíem si veiem algun cotxe passar. Encara hi és la palmera, però res més, només quatre blocs de ciment s'amuntonen al solar del que haguera pogut convertir-se en una preciosa masia, aprofitada per exemple com a escoleta d'estiu, tan a prop de la piscina i el frontó. 



Seguidament, i una vegada girada la corva, m'endinse pel carrer que encara mai no havia visitat. La veritat és que tampoc és massa digne de vore: alguns segments de la vorera han desaparegut, ja que ha hagut enderrocaments i aquests han anat a parar al carrer de baix. A més, a dos metres de la querena, hi ha una escletxa enorme que anuncia que pròximament n'hi haurà més, d'enderrocaments. Senyores i senyors de l'Ajuntament, supose que això està controlat. 

I caminant, caminant, em trobe amb un parquet que desconeixia. Una espècie de jardí amb flors (sí, es van arribar a plantar flors) pansint-se i herbes per tot arreu. Tot s'ha de dir: això sí, té una fonteta. Apunte, per si interessa, que hi ha un matalaf brut i foradat pel parc. No sé si se'n trau ús, però mira, potser encara n'hi ha algú que ha aconseguit viure -o almenys dormir- en aquest gran complex urbanístic. 

Per últim, abans d'anar-me'n, busque un lloc per llegir Fuster, ja que aquesta era la meua intenció quan he eixit de casa. No n'hi ha massa de llocs, així que m'assente damunt d'un muret i baix de la muntanya. No arribe ni a obrir el llibre: la incomoditat, la por al despreniment i les ganes d'escriure que m'han entrat mentre passejava em fan tornar a casa. De camí, descobriré que encara no ho havia vist tot: de comiat em trobe unes malles grises horroroses i molts trencades que intenten evitar despreniments però li donen al lloc un to molt tètric. Fan por, la veritat és que no m'aproparé mai de nit per allà. Això sí: de faroles, moltes, i precioses, i l'Ajuntament anar pagant-ne el manteniment. 



Senyores i senyors, supose que tots hem assumit ja que cases, ahi, no se'n faran. Almenys no en una llarguíssima temporada (espere que siga eterna, però). Tal vegada es podria replantejar fer alguna cosa, no sé exactament què, però aprofitar tot eixe entramat que ara mateix fa mal a la vista per fer quelcom profitós. Però bé, com que a aquest poble passen coses molt estranyes, tampoc m'atreviria a animar a fer res ahi, que qui sap què en poden fer. Què me'n dieu, si no, d'aquella manifestació en contra de la urbanització a la qual va acudir el propi alcalde, principal promotor d'aquesta?

dimarts, 13 de setembre del 2011

Entre llibres III: Tòquio Blues, Haruki Murakami

"Notava la rodonesa dels seus pits contra el meu pit. Llavors li vaig començar a resseguir el cos per sobre la bata una vegada i una altra. Vaig anar passant el palmell de l'espatlla a l'esquena, i de l'esquena als malucs, mentre m'aprenia de memòria els perfils i la suavitat del seu cos". 

Amb Haruki Murakami és difícil no deixar volar la imaginació. Les descripcions com aquesta ens detallen perfectament escenes que, sense voler, es dibuixen a la nostra ment. Plagada d'aquestes escenes, de vegades tan quotidianes, està la novel·la d'ell que he llegit recentment, Tòquio Blues. Una història llegida a deshora: en primer lloc perquè ja fa temps que és una gran novel·la i no en sabia de la seua existència; en segon lloc perquè me la van deixar amb la condició que me la llegira a Lisboa. Però el bon sabor de boca que em va deixar Kafka a la platja, del mateix autor, m'ha impedit l'espera.



Si Kafka a la platja em va sorprendre, Tòquio Blues m'ha encisat. A partir del testimoni d'un japonés adult, es fa un recorregut pels seus anys d'estudiant a Tòquio, on descobreix que cada persona és un món i on aconsegueix evadir-se dels pocs tòpics que hi tenia a la ment.  Ens pinta el Tòquio de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en què hi hagué moltes revoltes estudiantils i alguns canvis, encara que tot això queda fora de la vida del protagonista, qui rarament participa de les actuacions de la resta de la societat. Des de l'amistat més profunda fins el sexe més personalitzat i diferent, Toru Watanabe és un jove que ens obre la seua ment melancòlica i solitària. Una ment que s'ha quedat estancada des de la mort del seu millor i únic amic i que només obrirà a poques persones més. 

Quan llegim la coberta del llibre, el segon paràgraf s'enceta amb les següents paraules: "Tendra, escrita en un to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil[...]". I la veritat és que és una descripció més que adient: la novel·la és tendra, és melancòlica i és, sobretot, molt sensual. Recorre no només la ment del Watanabe, sinó també la de la Midori, una japonesa molt viva i molt cosmopolita, i la de la Naoko, una noia amb problemes psicològics a qui li encanta la música, en concret la cançó Norwegian Wood del Beatles, subtítol que l'autor li posa al llibre per la seua importància en la història. 


La veritat és que cada vegada em sorprén (i també corprén) més aquest Murakami. No deixaria de llegir-lo mai. M'ha fet escoltar moltes cançons (en nomena moltes a les seues novel·les), així com buscar algunes paraules per acabar d'entendre els petits matissos de les seues descripcions (mai no m'havia plantejat la diferència entre espatlla i esquena, per exemple). Aquesta novel·la m'ha transmés un pau que crec que ha reforçat la meua pròpia pau, si més no mentre la llegia a la Font Major o a la platja, tranquil·lament.

La pel·lícula basada en la novel·la s'estrenarà a l'estat espanyol a l'abril de 2012. Anirem a vore-la, però a aquells que no l'heu llegida vos recomane fer-ho abans d'anar-hi. És quasi una obligació.




diumenge, 4 de setembre del 2011

Homenatge a Estellés

Fa ara huitanta-set anys naixia al poble de Burjassot Vicent Andrés Estellés, un valencià que no massa temps després es convertiria en una de les figures més importants de la nostra literatura. Són molts els escrits que s'han fet hui per homenatjar-lo -n'he trobat a faltar als mitjans de comunicació-. Jo també em vull sumar.

Estellés és el poeta de la quotidianitat per excel·lència. Eixa quotidianitat que demostra als seus versos ens fa viure la seua poesia com si fora nostra, com si descriguera cadascun dels moviments que fem durant el dia. A més, les seues lletres estan plagades d'un sabor mediterrani que és impossible que ens deixen indiferents als que habitem aquestes terres.

L'artista, qui abans de dedicar-se a la poesia també va escriure teatre, va haver de deixar d'estudiar per la guerra, però tot i això, conten que mai no va deixar de llegir: Garcia Lorca, Teodor Llorente o Josep Carner van ser alguns dels autors en què el poeta de Burjassot es va formar. D'aquesta avidesa per les lletres naixia anys més tard la seua poesia, i també els seus articles. Perquè Estellés, a més d'escriptor, fou també periodista, arribant a ser redactor en cap de Las Províncias cap a la década dels seixanta.

Com bé diu Joan Fuster, “Estellés escriu des del poble”. I és que les seues descripcions quotidianes encaixen perfectament amb la vida als pobles valencias. Per a més inri, el poeta també escriu molt sobre València. A aquells que hem viscut al Cap i Casal, ni que siga per dos anys, els passatges que se situen a la ciutat ens fan identificar-nos plenament. Més encara si a la capital també ens hem enamorat. Qui no s'ha sentit mai identificat amb “No hi havia a València dos amants com nosaltres”? Tots ens hem sentit aquests amants especials alguna vegada, corrent pels carrers del Carme agafats de la mà. 

Estellés, a més, escriu sense tabús sobre el sexe. Marc em diria que era un vell verd, però si ho mirem més profundament i amb més seriositat, podem dir que no té vergonya de parlar de la carnalitat i el sexe en el seu estat més brut, qüestions que, es nota, el commouen, i que, per molt que ens coste de parlar-ne, també reflexa l'esperit valencià. I si parlem de valenciania, cal no oblidar el gran amor que el poeta hi demostra pel seu País Valencià.

Vicent Andrés Estellés és el poeta que més he llegit en llengua catalana, i la seua poesia té un valor molt especial per a mi. A banda de sentir-me molt reflexada en el que diu, m'agrada molt la manera en què escriu, eixa capacitat de descriure minuciosament els detalls més insignificants del dia a dia. És per això que jo també li ret hui el meu petit homenatge, i convide a tothom a llegir aquest gran escriptor. 

Me la mamaves fins el cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengu
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors
te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta
fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes

dijous, 1 de setembre del 2011

Acariciar les roques. O escalar, tant fa


Arribes a la zona d'escalada i t'apegues a la roca. Mmmm. Fa olor a penya, a natura, a tranquil·litat. Fa uns minuts, des de la finestreta del cotxe, observaves el paratge amb pau, investigant cada raconet. Uns cordons de la Generalitat trencaven la normalitat del paisatge, però tampoc no t'ha importat massa. Arribes i t'apegues a la roca, trepitges l'arena. Et carregues la motxilla i els afers necessaris -més bé, cal confessar, això dels afers ho fa el teu company- i camines per les sendetes que altres escaladors, entre ells vosaltres mateixos, ja han dibuixat al terra. No te'n recordes dels graus de les vies, però això no és res nou. Confies en l'altre, que ja et coneix. “Ens quedem ací”. Ací? Doncs perfecte.

Et mires la roca amb respecte. No saps si seràs capaç, fa cosa d'un any que no t'hi poses. Però tens ganes, i ho intentaràs amb totes les teues forces. Arnés cames amunt, corda fora i gri-gri ben lligat a la corda. Un cos morè que comença a escalar la roca, i uns ulls que observen cada moviment. Un pas, dos, quatre estirons de braços, algun pas complicat, i ja hi és dalt. Angoixa pensar que tu sempre hi tardes més, però no hi ha res a fer. “Dona'm corda!”, “Agafa'm!”. I ja ha baixat. Ara és el teu torn.

Et mires els peus de gat des de lluny, com si no t'atrevires a tocar-los. N'has portat dos parells, perquè no saps quins t'aniran millor, i finalment et decideixes pels nous. Et venen un poc grans, però ja ho sabies. Apretes bé els cordons i mous un poc els peus blau quasi-fluorescent per comprovar que hi ha mobilitat. N'hi ha. Agafes la corda i fas el nuc huit, que no saps per quina raó per molt de temps que passe mai se t'oblida. Ja està? Quan comences a pujar te n'adonaràs que no, que se t'ha oblidat la bosseta de magnesi, i te l'hauran de tirar des de baix. És llei de vida, així que anem-hi.



Et mires la roca de nou, amb respecte de nou. Acaricies la pedra, per fer-li vore que no tens males intencions, i comences a pujar-hi. Poc a poc, mirant on posar cada extremitat. La veritat és que l'escalada no és tan brusca com sembla, moltes vegades es tracta d'acariciar la roca lentament fins que trobes un forat adient, i de jugar amb les seues escletxes i els seus escalons per tal de mantenir l'equilibri i aconseguir que el teu cos no es faça enrere. Cal entendre's amb ella. Així que forat a forat vas pujant, i de tant en tant t'arrapes a ella, per por a caure, que això d'estar un any sense escalar es nota. Tu mous els malucs lentament, que saps que això d'equilibrar-te movent-los no se't dona tan malament, i que qui no té força -o siga, tu- ha d'utilitzar altres mètodes. Has de deixar caure el pes del cos d'un peu a l'altre, i així ja podràs estirar els braços fins on cal. Des de baix et donen ànims: “vinga, que ja ho tens”. I amb una forçada més, hi arribes. Amb els braços carregats i els dits dels peus ressentits, això sí, però hi has arribat.

Et mires el fabulós paisatge amb admiració. Com la terra d'una no hi ha res. I què bonic, xe! Ja feia temps que no gaudies d'eixa visió, i et quedaries uns minuts més mirant-ho. El company, que ho sap, espera la teua senyal per començar a baixar-te. “Baixem!”. Una via, una altra, passos que es resisteixen i l'orgull d'arribar a tocar la reunió. I en començar a fer-se fosc, que cada vegada és abans, cap a casa. En la tornada, en què les últimes penyes es veuen del color blau fosc de la vesprada, el silenci desapareix en posar rumbeta de La Pegatina al cotxe. I després d'un bona dutxa, un sentiment fabulós que es podria resumir en una frase, com bé m'has dit: “mens sana in corpore sano”.

Fotos: Escalada a Rodellar l'any passat

dissabte, 27 d’agost del 2011

Beneït balcó

M'arrape als llençols taronja com cada nit. Deixe caure el cos cap per avall, amb els pits xafats sobre el mateix llençol de color taronja. El cap de costat, ara mirant la paret, ara mirant la tauleta de nit, recolzat en el coixí de color verd. Em gire lentament, i mire l'habitació de fit a fit. Amb tantes coses, sembla que s'ha fet petita. Un dia d'estos m'hauré de decidir a aclarir-la un poc. Les parets, de color lila, ja fa un parell d'anys que estan badant-se, però a tot s'hi acostuma una. A les estanteries ja no em caben més llibres; me'n cal una altra. Però em promet que aquesta no la ompliré amb figuretes i trastos inútils. 

Al costat de les estanteries, les orles de l'escola i l'institut. Hauré de fer lloc per a la de la universitat, ja no em queda tant per tindre-la entre mans. I més a l'esquerra -a la meua esquerra- unes cortines un tant infantils que em va cosir la meua àvia amaguen el meu balcó. Beneït balcó, petit però útil. Un balcó senzill, sense cap planta ni decoració. Tal vegada un balcó un poc trist, però el meu balcó al cap i a la fi. El pulmó de la meua habitació. La meua eixida i relació amb el món exterior des de ja fa anys. Un balcó que em sorprén de tant en tant, des d'on mire la pluja que tant m'agrada. La meua inspiració. El mire. Els vidres estan bruts. Hui he deixat els portons un poc oberts i entra la lluentor de la farola que no fa tant han col·locat al costat del balcó. Espere que no entre cap lladre.

M'arrape als llençols de color taronja com cada nit i, mentre els olore buscant la flaire de la suor d'altres nits, mire el balcó. Ja és hora de canviar eixes cortines.

divendres, 19 d’agost del 2011

Euskadi

T'has despertat quan la llum començava a entrar per la finestra; els viatges s'han d'aprofitar des de primera hora del matí. T'has girat lentament a la dreta mentre obries els ulls, i un cos gran descansava al teu costat. Com si t'olorés, ha obert els ulls ell també i t'ha fet un petit somriure guarnit de lleganyes. T'has encaminat al balcó amb la incertesa de l'oratge, que darrerament ha deixat uns dies grisos, i t'has trobat un Bilbao il·luminat del color rogenc que li donaven els primers ratjos de sol que aconsegueixes veure a Euskadi. És bonic, Bilbao. I hui té un color que et recorda a Lisboa. Des de la petita terrassa, darrere del vidre, veus com amaneix. Mentre ho observes, uns braços t'arropen i un cos s'apega a la teua esquena. Bon dia. 

Per la carretera, des de dins del cotxe, observes la verdor d'aquest país tan desconegut per a tu fins ara. El contrast del prat amb els boscos, els cartells en euskera que intentes desxifrar sense cap èxit, les indicacions per arribar a Gernika. Gernika, que amaneix després d'un concert i una nit de festa, que mentre uns es retiren a dormir, altres amaneixen per a preparar Jornades Mundials de la Joventut que omplen places que no fa tant de temps, en ple abril d'una guerra civil, van ser bombardejades i devastades pels mateixos que hui promouen eixes jornades. Contradiccions d'estes terres. Museus que ho expliquen tot, esglésies, la casa de juntes, roures importants...L'aire fresc que ens recorda que al nord, l'estiu és diferent. L'aire fresc que trobarem a faltar en tornar a casa. 

Més carretera, més cotxes...i al final has arribat a un poble que sona a alguna cosa així com "socarraeta" (Sukarrieta), amb una platja fenomenal a la ría. Tranquil·litat, aigua fresca, una petita illa, un entrepa de xoriç i una aigua que cada vegada es menja més l'arena per la pujada de la marea; paper i boli. I mentre escrius, una mà que t'acarona tranquil·lament i suau la cama i uns ulls que es tornen a obrir després de la migdiada. "Ens banyem?"